Aquella sensació d'entrada a la sala. Pantalla gran.
Fila 4. Sí. Sóc dels de posar-me al davant. I, des de fa uns anys (quatre, crec), la meva fila és, precisament, la 4. Si no hi ha passadís central, em poso al centre. Si hi ha passadís, em poso o al passadís o enganxat a la paret. Manies meves.
L'olor de les crispetes, lluny, si us plau. El soroll de les crispetes, més encara. Estem al cinema.
I les sessions, matinals. Sortir del cinema amb el somriure pel que has vist i, a sobre, tenir tot el dia per davant.
Ho sé. En sóc conscient. A la fila 4, sense crispetes i al matí, estic condemnat a anar sol al cine. M'és igual. També llegeixo sol els llibres.
S'apaga la llum i s'encén la pantalla.
D'acord, d'acord. Sé que difícilment apareixerà John Wayne en les (cada cop més petites) pantalles dels nostres cinemes. Però per somiar que no quedi...
3 comentarios:
Em fa gràcia la teva narració perquè veig que tots, poc o molt, devem tenir les nostres manies en el ritual d'anar al cinema.Tot i que gaudeixo també d'anar-hi acompanyada molt sovint hi vaig sola i quan més buida estigui la sala, millor i, per descomptat, sense crispetes. Tinc l'anècdota de quan vaig anar a veure "La soledad" del Jaime Rosales abans que li donessin el Goya i vaig estar jo sola al cinema... De totes maneres no coincidirem en la fila: jo sóc de posar-me força endarrere i al mig, o al costat del passadís central si n'hi ha. Manies també :)
Bon any!!
Jo també he estat alguns cops sol al cinema. Recordo, així d'entrada, "Elegy" de la Coixet i "El cant dels ocells" de l'Albert Serra. És una manera de tenir tot un cinema per tu sol!
Veus, en aquesta sí que coincidim. "Centauros del desierto", quin tros de Western...
Publica un comentari