"The artist" de Michael Hazanavicius

Des dels primers instants, "The artist" és un viatge al passat. Ja des dels títols de crèdit ens endinsem en un viatge als orígens. Flaire de King Vidor, de Douglas Fairbanks, de Mary Pickford, de Charles Chaplin, de Lillian Gish. Una odissea cinematogràfica que ens fa entendre que el cinema mut és el germen del cinema que tenim actualment.

"The artist" no només ens presenta un homenatge simbòlic i emotiu al cinema de la dècada dels 20, sinó que a més ho fa amb els instruments propis que utilitzava aquell cinema. Des d'una direcció d'actors i actrius excel·lent, que fa que els protagonistes imitin a la perfecció la interpretació exageradament expressiva pròpia dels artistes d'aquella època (i que, tal com reflecteix el film, va ser un dels fets que va fer que bona part dels actors i les actrius del cinema mut fracassessin amb l'arribada del cinema sonor); a una música omnipresent i excepcional; a un ús de la llum profundament expressiu.

En aquesta línia, crec que és just reconèixer que el cinema mut i en blanc i negre feia que els cineastes explotessin molt més els seus recursos, i traguessin molt més de suc als elements del llenguatge cinematogràfic. Una màxima essencial del bon cinema és aquella que diu que "no expliquis allò que pots mostrar". Això va com anell al dit quan parlem del cinema mut i, també, quan parlem de "The artist". I com a mostra, un botó: algú ha trobat a faltar els diàlegs en aquest film? Poso la mà al foc que no. El llenguatge cinematogràfic (llum, moviments de càmera, enquadrament, interpretació, etc.), combinat amb alguns intertítols, els fa innecessaris.

És interessant també, des d'un punt de vista històric i cultural, el tractament que Michael Hazanavicius del terratrèmol que va suposar pel cinema l'arribada del so. Com deia abans, moltes de les estrelles del cinema mut van fracassar amb el sonor. I alguns dels grans del cinema renegaven del sonor. Un cas prou significatiu: Chaplin no va fer la seva primera pel·lícula sonora fins l'any 1940, 13 anys després del primer film sonor. I ho va fer com a postura "política" de rebuig al cinema sonor.

Històricament també podriem fer un paral·lisme amb la situació actual. "The artist" ens porta als temps del crack del 29. Una crisi que va afectar profundament al cinema, però que també li va generar noves oportunitats. Estarem ara en una situació igual?

La trama del film és el de menys. Un happy end potser poc creïble, una història tòpica de victòries i fracassos i d'amors continguts. Tot es perdona. Perquè "The artist" és una delícia. De principi a fi.

Nota de "The artist": notable alt.