A través de Filmin, intento recuperar algunes de les pel·lícules de 2011 que no vaig poder veure al cinema. Una d'elles és "Margin call" de J.C. Chandor.
És un film que va de més a menys. Té una part inicial brillant. Amb una presentació de l'univers que formarà el film, certament excel·lent. Els primers minuts t'introdueixen de ple en el que serà l'espai, el to i els protagonistes: Wall Street, suspens i taurons de les finances sense cap tipus d'escrúpol (ni més ni menys que alguns dels responsables principals de la crisi global que estem patint actualment). Només això i la construcció perfecta dels personatges, la fan mereixedora de la nominació a millor guió dels Òscar 2012.
Una perla sobre com construir un personatge: Kevin Spacey, un d'aquests taurons, alt executiu de l'entitat financera, està desolat al seu despatx al mateix moment que els de dalt han decidit acomiadar fulminantment el 80% del personal de la seva planta. Quan algú se li acosta per interessar-se per la seva desolació, Spacey es gira i diu "My dog is dying!". El veterinari li acaba de dir que el seu gos està morint, d'aquí la seva tristesa. Aquesta metàfora, no només servirà per definir el personatge, sinó que acabarà convertint-se en la metàfora del film: la mort d'un mort d'un món.
La pel·lícula de J.C. Chandor (la seva òpera prima, per cert) utilitza tècniques molt efectives visulament, amb un muntatge agressiu a cops, amb molta imatge del Manhattan menys bohemi i més tauró, en la línia de la història que, sense mencionar cap cop, inspira el conjunt de la trama: la caiguda de Lehman Brothers.
No obstant, i malgrat el gran repartiment (al citat Kevin Spacey s'hi uneixen, entre d'altres, Jeremy Irons i Demi Moore), arriba un moment que el film corre el risc de perdre l'interès. No l'acaba de perdre, certament. Però tampoc acaba responent al gran interès dels primers compassos de la pel·lícula.
Nota de "Margin call": notable baix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada