"The turin horse" de Béla Tarr

Com ja vaig dir dir en un altre post, parlant de Béla Tarr i de "Sátántángo", les pel·lícules de Tarr són, per mi, poc menys que experiències místiques. Em va impressionar "Niu familiar", la seva òpera prima. I em van encantar altres films com "La condemna", "Harmonies de Werckmeister", i "The man from London". Reconec que encara no he vist sencera la mencionada "Sátántangó", però em fascinen els fragments que sí n'he pogut veure.

Si no estic equivocat (i si ho estic, que algú em corregeixi) als nostres cinemes, més enllà de determinats festivals, no s'havia estrenat fins ara cap de les seves pel·lícules. Fins aquesta setmana, amb "The turin horse". Curiosament la que serà, segons el propi director hongarès, la seva darrera pel·lícula. Això sí, per posar complicat a la gent veure l'última pel·lícula d'un dels directors europeus més fascinants, només s'estrena a un cinema que, a més, només projecta pel·lícules cinc dies a la setmana.

Sigui com sigui, felicitem-nos perquè podem veure a les nostres pantalles, una pel·lícula extraordinària, en el sentit literal de la paraula: fora d'allò ordinari.

Situada en un espai dramàticament hostil. Una granja habitada només per dues persones (pare i filla) i un cavall. I una tempesta duríssima de vent que impedeix qualsevol sortida d'aquell espai. Retrata la vida dels dos personatges durant sis dies marcats per aquesta tempesta.

Béla Tarr és un director que aconsegueix jugar amb el temps, experimentant amb ell i convertint-lo en protagonista principal dels seus films. Fa gairebé tres anys, parlava d'això en aquest post dedicat a Sokurov, Tarkovski i el propi Tarr. I "The turin horse" no n'és cap excepció. La pel·lícula dura gairebé 150 minuts i, tenint en compte que està rodada en uns 30 plans, ens trobem amb plans que poden arribar, perfectament, als cinc minuts de durada. I tots ells retratant-nos escenes de la dura vida quotidiana dels dos personatges (vestir-se, agafar aigua del pou, menjar patates, etc.). Tarr, amb aquesta manera de rodar, vol donar transcendència a tot allò que la càmera capti. Per molt insignificant que pugui semblar a primera vista. I, de passada, amb aquesta extensió del temps, aconsegueix que tinguem la sensació que la pel·lícula gairebé passa a temps real. Una banda i l'altra de la pantalla van al mateix ritme. Un ritme lent, per descomptat. Més que lent, potser malencònic. I aquesta malenconia pròpia de molts films de Tarr, s'accentua a través de diversos elements protagonistes.

Per una banda, la fotografia en blanc i negre per la qual opta, un cop més, el director hongarès, i en la qual hi destaca el contrast entre la lluminositat cremada i freda alhora de l'exterior i la foscor de la granja que habiten els protagonistes. D'altra banda, també és protagonista el so. Un so dur, sec, tremendament expressiu. Durant 145 dels 150 minuts del film ens acompanya el so d'un vent eixordidor capaç de fer perdre el nord a qualsevol. I, per si fos poc, aquest vent va acompanyat d'una música molestament dissonant però captivadora.

I, com a contrast davant d'aquest so, el silenci gairebé absolut dels personatges. Les primeres paraules no se senten fins que ja portem vint minuts de pel·lícula. I el primer diàleg real i que, de fet, acaba convertint-se en monòleg, no ens el trobem fins ben bé l'hora de film. I, curiosament, es tracta d'un monòleg profundament nihilista ("no existeixen ni Déu, ni déus, ni bé, ni mal") d'un personatge que apareix accidentalment i que, tal com ha arribat, desapareix.

Les metàfores gairebé pre-apocalíptiques (uns corcs que deixen de fer soroll després de 58 anys fent-ne, un cavall que deixa de menjar i beure, un pou que s'asseca) són elements que també contribueixen a aquesta malenconia fascinant.

Com deia més amunt, durant tot el metratge, Tarr ens exposa escenes de la dura rutina dels dos personatges (en algun moment la ment se m'ha escapat cap als documentals flahertians). Però no ho fa perquè sí, ni ho fa de qualsevol manera. Un parell d'exemples:

En diverses ocasions se'ns mostra com els dos protagonistes mengen patates. Què aconsegueix amb aquesta escena? Diverses coses. En primer lloc, definir la situació que viuen els personatges: una situació de pobresa extrema. Les patates són l'únic que tenen per alimentar-se. En segon lloc, definir-nos els personatges. Veient com mengen cadascun dels dos les patates, sabem com són. L'home menja ràpid, fent soroll, de manera poc cuidada. La dona menja poc a poc, sense embrutar-se, sense embrutar. Però, el que és més interessant, la forma de rodar aquestes escenes també serveix per explicar que passarà alguna cosa: el primer cop que surt aquesta escena, ens mostra com menja l'home; el segon cop, ens ensenya només la dona; en canvi, el tercer cop, ens ensenya tots dos junts, és un pla que trenca la rutina i, immediatament, la rutina als dos personatges se'ls trenca amb l'arribada d'uns misteriosos gitanos que, al final, seran d'alguna manera els que anunciaran l'espècie d'apocalipsi final.

Una cosa similar passa amb les escenes de la noia anant a buscar aigua al pou. En totes elles la cámera acompanya la dona fins al pou. En canvi, al quart dia, la càmera es queda quieta al peu de la porta de casa, mentre la dona s'allunya cap al pou. Alguna cosa ha canviat, alguna cosa passarà. Efectivament, el pou s'ha assecat.

Són recursos efectius, potser subtils, però que ens demostren que estem davant d'un molt bon director. Igual que la repetida escena dels personatges mirant per la finestra, no se sap ben bé què perquè a fora només hi ha tempesta de vent. Aquesta escena es repeteix sempre filmada des de dins de la casa. Excepte en la darrera ocasió en la qual la càmera, des de fora, ens mostra la dona mirant per la finestra des de dintre. La sensació que la dona està en una presó de la qual no en sortirà és definitiva. I ens acompanyarà fins al final. Un final de foscor literal en la qual, fins i tot les brases s'apaguen. Un final d'immobilotat, d'apocalipsi, de mort.

Hi ha qui diu que aquesta pel·lícula reflecteix, en realitat, el final del cinema de Béla Tarr. No sé si és així, però veient-la, coneixent la seva trajectòria i sabent, com comentava més amunt, que el propi Tarr ha assegurat que aquest serà el seu darrer film, aquesta teoria és, com a mínim, creïble.

Nota de "The turin horse": notable alt.