Doncs això, ara que, gràcies a "The artist", ja ens atrevim, col·lectivament, amb el cinema mut i en banc i negre, deixeu-me recomanar-vos algunes de les que sí són obres mestres d'aquell cinema dels inicis al qual tant devem.
Poc a dir que no s'hagi dit ja d'aquest film de Farhadi que, aquesta nit, sembla que té força possibilitats d'endur-se l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Si ho fa, serà, al meu entendre, merescudament.
És una bona pel·lícula. Des del punt de vista cinematogràfic, m'ha transportat força al cinema realista europeu. Al cinema nòrdic, per ser més exacte. No sé quines són les preferències i les influències cinematogràfiques del director iranià, però jo he tingut la sensació d'estar davant d'un film molt bergmanià. Precisament en el dia que ha mort Erland Josephson, he tingut la sensació, veient la primera escena de "Nader i Simin", d'estar veient una escena molt semblant als compassos inicials de "Escenes d'un matrimoni" d'Ingmar Bergman. I, tant el to, com el tema tractat, amb el canvi d'univers evident (passar de la Suècia dels anys 70, a l'Iran de l'actualitat), m'han semblat d'estils molt similars.
Interessant, d'altra banda, els temes tractats per Farhadi i que a l'Iran actual no deixen de ser de gran importància: el paper de la dona, el divorci, l'avortament, la justícia, etc. En definitiva, temes cabdals en un país que es mou, encara, en les incertes línies que separen la modernitat de la tradició.
A través de Filmin, intento recuperar algunes de les pel·lícules de 2011 que no vaig poder veure al cinema. Una d'elles és "Margin call" de J.C. Chandor.
És un film que va de més a menys. Té una part inicial brillant. Amb una presentació de l'univers que formarà el film, certament excel·lent. Els primers minuts t'introdueixen de ple en el que serà l'espai, el to i els protagonistes: Wall Street, suspens i taurons de les finances sense cap tipus d'escrúpol (ni més ni menys que alguns dels responsables principals de la crisi global que estem patint actualment). Només això i la construcció perfecta dels personatges, la fan mereixedora de la nominació a millor guió dels Òscar 2012.
Una perla sobre com construir un personatge: Kevin Spacey, un d'aquests taurons, alt executiu de l'entitat financera, està desolat al seu despatx al mateix moment que els de dalt han decidit acomiadar fulminantment el 80% del personal de la seva planta. Quan algú se li acosta per interessar-se per la seva desolació, Spacey es gira i diu "My dog is dying!". El veterinari li acaba de dir que el seu gos està morint, d'aquí la seva tristesa. Aquesta metàfora, no només servirà per definir el personatge, sinó que acabarà convertint-se en la metàfora del film: la mort d'un mort d'un món.
La pel·lícula de J.C. Chandor (la seva òpera prima, per cert) utilitza tècniques molt efectives visulament, amb un muntatge agressiu a cops, amb molta imatge del Manhattan menys bohemi i més tauró, en la línia de la història que, sense mencionar cap cop, inspira el conjunt de la trama: la caiguda de Lehman Brothers.
No obstant, i malgrat el gran repartiment (al citat Kevin Spacey s'hi uneixen, entre d'altres, Jeremy Irons i Demi Moore), arriba un moment que el film corre el risc de perdre l'interès. No l'acaba de perdre, certament. Però tampoc acaba responent al gran interès dels primers compassos de la pel·lícula.
No acostumo a comentar massa els premis del cinema (ni Óscar, ni Gaudí, ni Goya, etc). Però mira, avui un mini comentari.
De les nominades a millor pel·lícula dels Goya, només he vist "No habrá paz para los malvados" i "La piel que habito". Si cliqueu sobre el títol, veureu la meva preferència. Si us fixeu en el títol del post, també. I si us dic que crec que "No habrá paz para los malvados" és una de les pel·lícules més sobrevalorades de la història del cinema espanyol, doncs encara més.
"War horse", l'últim film de Spielberg, és absolutament prescindible. Una història ja vista mil vegades, amb la peculiaritat que el personatge, en aquest cas, és un cavall. Una pel·lícula que, en realitat, no és ni per grans ni per petits. No és per petits perquè per aquests els sobrarien les escenes de la Primera Guerra Mundial. No és per grans perquè, tot i estar ambientada en aquest conflicte, els codis de la pel·lícua són, de principi a fi, de pel·lícula infantil.
Una cosa sí que és destacable. El guió és estructuralment perfecte. Tot està situat on ha d'estar situat. Després d'un gir, en ve un altre absolutament coherent i, immediatament, ja ets conscient del gir que vindrà després. És a dir, risc zero. Spielberg no enganya. Amb el bo i dolent que això comporta.
Reflexionant aquests dies sobre "The turin horse", pensava que el cinema es pot dividir en pel·lícules clàssiques (un grapat), pel·lícules bones (dos o tres grapats) i pel·lícules no tant bones o directament dolentes (molts grapats). Però després hi ha un altre tipus de pel·lícules. Pel·lícules que juguen en una altra categoria. Films que no es poden comparar amb la resta. Perquè són incomparables. No tant en el fons (el fons de les pel·lícules, com de la literatura o qualsevol altra disciplina artística, no té cap secret des dels clàssics grecs), com en la forma.
Són pel·lícules que no triomfen a la taquilla, que pràcticament ni es mencionen en els grans mitjans de comunicació, que ni els cinemes de pel·lícules d'autor s'atreveixen a programar (i, si ho fan, ho fan per una o dues setmanes).
Però, alhora, són films que, pel seu risc i per la seva innovació, fan avançar al cinema. Encara que, en el seu moment, no vegin reconegut el seu valor dintre del mercat cinematogràfic.
Per a què us feu una idea del que vull dir. Jo sóc incondicinal del cinema de Clint Eastwood. Em va encantar, també, per exemple, "The artist". Però què aporten de nou els films d'Eastwood? Què aportava de nou "The artist"? Res. Clint Eastwood és la 'reencarnació' del cinema clàssic dels anys 30-50. I "The artist" és un exercici de nostàlgia respecte el cinema dels anys 20. Però, més enllà d'això, pel cinema no suposen cap avenç significatiu.
En canvi, veus "The turin horse" de Béla Tarr i penses, "això és una altra història, això juga en una altra categoria". No serà mai un clàssic, no serà un èxit de públic, però és cinema, cinema. És, com la majoria de la filmografia de Tarr (com la de Tarkovski, com la de Godard, com la de Sokurov , etc.), una filomgrafia que aspira a anar més enllà del que tradicionalment ens aporta el cinema. Una filmografia que reflexiona sobre el propi cinema, sobre la historia, sobre la societat, sobre l'encaix del cinema en tot aquest univers. I ho fa a través de formes innovadores però que, alhora, són molt més reals que les formes del cinema majoritari. Si una dona està dos minuts mirant a l'horitzó a través de la finestra, per què hem d'estalviar ni un segon de la seva acció?
Martin Scorsese deia que els grans avenços del cinema es van produir ens els seus primers vint anys de vida. I això, tècnicament, és cert. El cinema actual, de format clàssic, respon als avenços aportats per gent com Méliès, Edwin S. Porter i, bàsicament, David W. Griffith. I des de llavors, tècnicament (que no tecnològicament), poc més ha avançat el cinema.
És per això que hem de valorar molt les apostes arriscades. Les que van fer en el seu dia cineastes com Murnau, Rossellini o Godard (per no parlar d'altres extrems com Michael Snow o Jonas Mekas), i les que fan ara directors com Béla Tarr. Sense aquestes apostes el cinema, no només no avançarà sinó que s'instal·larà, com ja passa amb films com els d'Eastwood (i insisteixo: en sóc fan aboslut), en aquella posició vital melancònica que ens diu que tot temps passat va ser millor.
Com ja vaig dir dir en un altre post, parlant de Béla Tarr i de "Sátántángo", les pel·lícules de Tarr són, per mi, poc menys que experiències místiques. Em va impressionar "Niu familiar", la seva òpera prima. I em van encantar altres films com "La condemna", "Harmonies de Werckmeister", i "The man from London". Reconec que encara no he vist sencera la mencionada "Sátántangó", però em fascinen els fragments que sí n'he pogut veure.
Si no estic equivocat (i si ho estic, que algú em corregeixi) als nostres cinemes, més enllà de determinats festivals, no s'havia estrenat fins ara cap de les seves pel·lícules. Fins aquesta setmana, amb "The turin horse". Curiosament la que serà, segons el propi director hongarès, la seva darrera pel·lícula. Això sí, per posar complicat a la gent veure l'última pel·lícula d'un dels directors europeus més fascinants, només s'estrena a un cinema que, a més, només projecta pel·lícules cinc dies a la setmana.
Sigui com sigui, felicitem-nos perquè podem veure a les nostres pantalles, una pel·lícula extraordinària, en el sentit literal de la paraula: fora d'allò ordinari.
Situada en un espai dramàticament hostil. Una granja habitada només per dues persones (pare i filla) i un cavall. I una tempesta duríssima de vent que impedeix qualsevol sortida d'aquell espai. Retrata la vida dels dos personatges durant sis dies marcats per aquesta tempesta.
Béla Tarr és un director que aconsegueix jugar amb el temps, experimentant amb ell i convertint-lo en protagonista principal dels seus films. Fa gairebé tres anys, parlava d'això en aquest postdedicat a Sokurov, Tarkovski i el propi Tarr. I "The turin horse" no n'és cap excepció. La pel·lícula dura gairebé 150 minuts i, tenint en compte que està rodada en uns 30 plans, ens trobem amb plans que poden arribar, perfectament, als cinc minuts de durada. I tots ells retratant-nos escenes de la dura vida quotidiana dels dos personatges (vestir-se, agafar aigua del pou, menjar patates, etc.). Tarr, amb aquesta manera de rodar, vol donar transcendència a tot allò que la càmera capti. Per molt insignificant que pugui semblar a primera vista. I, de passada, amb aquesta extensió del temps, aconsegueix que tinguem la sensació que la pel·lícula gairebé passa a temps real. Una banda i l'altra de la pantalla van al mateix ritme. Un ritme lent, per descomptat. Més que lent, potser malencònic. I aquesta malenconia pròpia de molts films de Tarr, s'accentua a través de diversos elements protagonistes.
Per una banda, la fotografia en blanc i negre per la qual opta, un cop més, el director hongarès, i en la qual hi destaca el contrast entre la lluminositat cremada i freda alhora de l'exterior i la foscor de la granja que habiten els protagonistes. D'altra banda, també és protagonista el so. Un so dur, sec, tremendament expressiu. Durant 145 dels 150 minuts del film ens acompanya el so d'un vent eixordidor capaç de fer perdre el nord a qualsevol. I, per si fos poc, aquest vent va acompanyat d'una música molestament dissonant però captivadora.
I, com a contrast davant d'aquest so, el silenci gairebé absolut dels personatges. Les primeres paraules no se senten fins que ja portem vint minuts de pel·lícula. I el primer diàleg real i que, de fet, acaba convertint-se en monòleg, no ens el trobem fins ben bé l'hora de film. I, curiosament, es tracta d'un monòleg profundament nihilista ("no existeixen ni Déu, ni déus, ni bé, ni mal") d'un personatge que apareix accidentalment i que, tal com ha arribat, desapareix.
Les metàfores gairebé pre-apocalíptiques (uns corcs que deixen de fer soroll després de 58 anys fent-ne, un cavall que deixa de menjar i beure, un pou que s'asseca) són elements que també contribueixen a aquesta malenconia fascinant.
Com deia més amunt, durant tot el metratge, Tarr ens exposa escenes de la dura rutina dels dos personatges (en algun moment la ment se m'ha escapat cap als documentals flahertians). Però no ho fa perquè sí, ni ho fa de qualsevol manera. Un parell d'exemples:
En diverses ocasions se'ns mostra com els dos protagonistes mengen patates. Què aconsegueix amb aquesta escena? Diverses coses. En primer lloc, definir la situació que viuen els personatges: una situació de pobresa extrema. Les patates són l'únic que tenen per alimentar-se. En segon lloc, definir-nos els personatges. Veient com mengen cadascun dels dos les patates, sabem com són. L'home menja ràpid, fent soroll, de manera poc cuidada. La dona menja poc a poc, sense embrutar-se, sense embrutar. Però, el que és més interessant, la forma de rodar aquestes escenes també serveix per explicar que passarà alguna cosa: el primer cop que surt aquesta escena, ens mostra com menja l'home; el segon cop, ens ensenya només la dona; en canvi, el tercer cop, ens ensenya tots dos junts, és un pla que trenca la rutina i, immediatament, la rutina als dos personatges se'ls trenca amb l'arribada d'uns misteriosos gitanos que, al final, seran d'alguna manera els que anunciaran l'espècie d'apocalipsi final.
Una cosa similar passa amb les escenes de la noia anant a buscar aigua al pou. En totes elles la cámera acompanya la dona fins al pou. En canvi, al quart dia, la càmera es queda quieta al peu de la porta de casa, mentre la dona s'allunya cap al pou. Alguna cosa ha canviat, alguna cosa passarà. Efectivament, el pou s'ha assecat.
Són recursos efectius, potser subtils, però que ens demostren que estem davant d'un molt bon director. Igual que la repetida escena dels personatges mirant per la finestra, no se sap ben bé què perquè a fora només hi ha tempesta de vent. Aquesta escena es repeteix sempre filmada des de dins de la casa. Excepte en la darrera ocasió en la qual la càmera, des de fora, ens mostra la dona mirant per la finestra des de dintre. La sensació que la dona està en una presó de la qual no en sortirà és definitiva. I ens acompanyarà fins al final. Un final de foscor literal en la qual, fins i tot les brases s'apaguen. Un final d'immobilotat, d'apocalipsi, de mort.
Hi ha qui diu que aquesta pel·lícula reflecteix, en realitat, el final del cinema de Béla Tarr. No sé si és així, però veient-la, coneixent la seva trajectòria i sabent, com comentava més amunt, que el propi Tarr ha assegurat que aquest serà el seu darrer film, aquesta teoria és, com a mínim, creïble.
Clint Eastwood no falla. Em costa trobar un director que aconsegueixi mantenir el nivell que el veterà nord-americà ha assolit en els darrers vint anys. El cinema nord-americà ja té, al meu entendre, un nou clàssic. Potser exagero, però Eastwood és, per a mi, actualment el que John Ford va ser durant els anys 40 i 50. En els darrers 25 anys, Eastwood és el responsable de films com "Bird", "Sin perdón", "Un mundo perfecto", "Mystic River", "Million Dollar Baby", "Banderas de nuestros padres", "Letters from Iwo Jima", "Changelling", "Gran Torino" o "Más allá de la vida". Totes elles molt notables.
I ara, als 81 anys, se'ns presenta amb "J. Edgar". Una altra molt bona pel·lícula, una pel·lícula molt Eastwood, i en molts sentits.
Eastwood sembla que tingui la voluntat de convertir-se en un cronista de l'evolució de la història dels Estats Units. Des del western crepuscular de "Sin perdón", a la depressió post 11-S de "Mystic River", "Million Dollar Baby" o "Gran Torino", passant pels traumes de les aventures bèl·liques de la II Guerra Mundial ("Letters from Iwo Jima" o "Flags of our fathers"), Eastwood ens retrata molt bé les glòries i les misèries del seu país. I "J. Edgar" no és menys. Basada en la vida del creador de l'FBI, suposa (paradoxalment, o no, en una història d'amor i lleialtat) un repàs lúcid de la idiosincràcia del sistema polític i policial dels Estats Units del segle XX.
Com ja és habitual també, "J. Edgar" ens presenta personatges molt potents, fascinants. Tant el principal (J. Edgar Hoover, interpretat per Leonardo di Caprio), com els secundaris (Clyde Tolson i Helen Gandy, interpretats per Armie Hammer i Naomi Watts). La personalitat de tots tres és el que guia la pel·lícula, el que la fa avançar. I això té més mèrit del que sembla, perquè, sovint, els films construits en forma de biòpic pequen de certa lentitud. No és el cas.
D'altra banda, la marca d'Eastwood es veu també en la importància que li dóna de nou a una il·luminació profundament dramàtica i expressiva. I aquí, segurament, és on Eastwood em transporta més als clàssics del cinema. La fotografia de molts dels films d'Eastwood ("Sin perdón" o "Million Dollar Baby" en serien els casos més evidents) no tenen res a envejar (segurament s'hi inspiren) a la il·luminació de mestres com John Forf, Fritz Lang o Orson Welles.
Aquest cop, en canvi, he trobat a faltar una banda sonora més protagonista. No es pot demanar tot.
En fi, benvingut, com sempre, el film de Clint Eastwood. I ara a esperar el remake de "Ha nacido una estrella". Veurem.
