La Llanterna Màgica

"J. Edgar" de Clint Eastwood

2012-02-06T19:49:00.007+01:00

Clint Eastwood no falla. Em costa trobar un director que aconsegueixi mantenir el nivell que el veterà nord-americà ha assolit en els darrers vint anys. El cinema nord-americà ja té, al meu entendre, un nou clàssic. Potser exagero, però Eastwood és, per a mi, actualment el que John Ford va ser durant els anys 40 i 50. En els darrers 25 anys, Eastwood és el responsable de films com "Bird", "Sin perdón", "Un mundo perfecto", "Mystic River", "Million Dollar Baby", "Banderas de nuestros padres", "Letters from Iwo Jima", "Changelling", "Gran Torino" o "Más allá de la vida". Totes elles molt notables.

I ara, als 81 anys, se'ns presenta amb "J. Edgar". Una altra molt bona pel·lícula, una pel·lícula molt Eastwood, i en molts sentits.

Eastwood sembla que tingui la voluntat de convertir-se en un cronista de l'evolució de la història dels Estats Units. Des del western crepuscular de "Sin perdón", a la depressió post 11-S de "Mystic River", "Million Dollar Baby" o "Gran Torino", passant pels traumes de les aventures bèl·liques de la II Guerra Mundial ("Letters from Iwo Jima" o "Flags of our fathers"), Eastwood ens retrata molt bé les glòries i les misèries del seu país. I "J. Edgar" no és menys. Basada en la vida del creador de l'FBI, suposa (paradoxalment, o no, en una història d'amor i lleialtat) un repàs lúcid de la idiosincràcia del sistema polític i policial dels Estats Units del segle XX.

Com ja és habitual també, "J. Edgar" ens presenta personatges molt potents, fascinants. Tant el principal (J. Edgar Hoover, interpretat per Leonardo di Caprio), com els secundaris (Clyde Tolson i Helen Gandy, interpretats per Armie Hammer i Naomi Watts). La personalitat de tots tres és el que guia la pel·lícula, el que la fa avançar. I això té més mèrit del que sembla, perquè, sovint, els films construits en forma de biòpic pequen de certa lentitud. No és el cas.

D'altra banda, la marca d'Eastwood es veu també en la importància que li dóna de nou a una il·luminació profundament dramàtica i expressiva. I aquí, segurament, és on Eastwood em transporta més als clàssics del cinema. La fotografia de molts dels films d'Eastwood ("Sin perdón" o "Million Dollar Baby" en serien els casos més evidents) no tenen res a envejar (segurament s'hi inspiren) a la il·luminació de mestres com John Forf, Fritz Lang o Orson Welles.

Aquest cop, en canvi, he trobat a faltar una banda sonora més protagonista. No es pot demanar tot.

En fi, benvingut, com sempre, el film de Clint Eastwood. I ara a esperar el remake de "Ha nacido una estrella". Veurem.

Nota de "J. Edgar": Notable.

Escoltar i aprendre

2012-01-11T20:38:00.003+01:00

Escoltar i aprendre. Simplement. Amb David Trueba i Jean-Claude Carrière.

Aquella sensació

2012-01-04T11:23:00.008+01:00

Aquella sensació d'entrada a la sala. Pantalla gran.

Fila 4. Sí. Sóc dels de posar-me al davant. I, des de fa uns anys (quatre, crec), la meva fila és, precisament, la 4. Si no hi ha passadís central, em poso al centre. Si hi ha passadís, em poso o al passadís o enganxat a la paret. Manies meves.

L'olor de les crispetes, lluny, si us plau. El soroll de les crispetes, més encara. Estem al cinema.

I les sessions, matinals. Sortir del cinema amb el somriure pel que has vist i, a sobre, tenir tot el dia per davant.

Ho sé. En sóc conscient. A la fila 4, sense crispetes i al matí, estic condemnat a anar sol al cine. M'és igual. També llegeixo sol els llibres.

S'apaga la llum i s'encén la pantalla.

D'acord, d'acord. Sé que difícilment apareixerà John Wayne en les (cada cop més petites) pantalles dels nostres cinemes. Però per somiar que no quedi...

El top 10 de 2011

2012-01-01T20:24:00.005+01:00

"El nen de la bicicleta" un dels films de l'any

Aquí teniu la clàssica classificació de les que, en la meva opinió, han estat les 10 millors pel·lícules de l'any. Tingueu en compte que algunes se m'han escapat i no les he pogut veure encara (per exemple, "El árbol de la vida" o "El cisne negro").

Per fer-ho amb estil clàssic, començaré amb la desena i acabaré amb la que crec que ha estat la pel·lícula de l'any. Si cliqueu sobre el títol, podreu llegir la ressenya que en vaig fer en el seu dia. A vuer què us sembla.

10- "Another year". Una pel·lícula anglesa, sense pretensions, de relacions personals, de qualitat, amb bones interpretacions. Recomanable per veure amb calma, sense presses.

9- "Drive". Una raresa. Una pel·lícula d'acció, sense massa acció. Una pel·lícula tendra i violenta. Una pel·lícula dura i fosca. Estranya. I, per això mateix, valorable.

8- "Un método peligroso". Un film rodó. Potser massa i tot. Tema interessant, molt bones interpretacions. Un Cronenberg diferent. Més europeu que no pas nord-americà.

7- "Hereafter". Difícilment un film de Clint Eastwood no estarà entre els meus top 10. És un mestre fins i tot en les seves pel·lícules menys destacades. Aquesta, a més, és bona.

6- "La piel que habito". La meva reconciliació amb Almodóvar després del fiasco de "Los abrazos rotos". Melodrama de suspens, amb excessos típics d'Almodóvar. Molt fan de "Soy Vicente".

5- "Midnight in Paris". Woody Allen al meu entendre ratlla a un nivell notable amb aquest film. Segurament no és el seu film més ambiciós, però és una bona pel·lícula. Entretinguda i emotiva.

4- "Valor de ley". Una altra reconciliació. En aquest cas amb els germans Coen que tant m'havien decebut amb "Burn after reading" o amb "Un tipo serio". Gran western amb elements estètics gairebé fantàstics.

3- "El nen de la bicicleta". Cyril, l'adolescent de la samarreta vermella protagonista d'aquesta pel·lícula, és per a mi l'heroi del cinema de 2011. Cinema belga d'autor. Molt bona pel·lícula la dels germans Dardenne.

2- "The artist". Una joia. Una delícia. Un regal. No cal dir res més.

1- "Melancholia". Una lliçó de cinema del controvertit Lars von Trier. En aquesta ocasió s'allunya d'estridències, polèmiques i provocacions per fer una pel·lícula majúscula.

"Un dios salvaje" de Roman Polanski

2012-01-01T19:38:00.004+01:00

"Un dios salvaje" és una pel·lícula petita, però remarcable.

A diferència del que comentava amb "The artist", a "Un dios salvaje" és essencial el diàleg. Segurament una de les principals diferències entre el llenguatge teatral i el cinematogràfic, és la gran trascendència que té el diàleg en el teatre. I, en aquest sentit, es nota que l'origen de "Un dios salvaje" és una obra de teatre. Com ja s'ha dit en moltes ocasions i com molta gent ja ha escrit en altres llocs, la darrera pel·lícula de Polanski és gairebé una obra de teatre filmada. I això, en la meva opinió, em fa destacar dues qüestions.

En primer lloc, la tasca de direcció. El fet de filmar-se gairebé a temps real (l'acció no dura massa més que els 110 minuts de film) i pràcticament en un sol espai, fa que la feina de direcció "coreògrafa" d'actors i actrius sigui essencial. I, el cert, és que un surt de la sala de cinema amb la sensació que tot està quadrat. Ritme, moviments dels actors i actrius, girs dramàtics, etc.

I, en segon lloc, la interpretació dels protagonistes. En la meva opinió destaca sobre la resta, com ja va fer-ho a "Malditos bastardos", Christoph Waltz. La resta de repartiment (Jodie Foster, Kate Winslet i John C. Reilly) no desentonen, però no arriben al nivell de Waltz.

A nivell de guió (o de dramatúrgia), és destacable un fet: com una acció relativament insignificant (l'agressió d'un nen a un altre que es produeix en la primera escena), serveix per arrencar tota una trama, encendre una metxa i enfrontar els quatre personatge principals, fent-los treure totes les misèries i conflictes interns. És un exemple de bona escriptura, de bon guió que, a través d'un fet que no té cap trascendència, acaba plantejant molts dels dilemes de la societat actual.

Nota de "Un dios salvaje": notable baix.

"The artist" de Michael Hazanavicius

2012-01-01T18:39:00.004+01:00

Des dels primers instants, "The artist" és un viatge al passat. Ja des dels títols de crèdit ens endinsem en un viatge als orígens. Flaire de King Vidor, de Douglas Fairbanks, de Mary Pickford, de Charles Chaplin, de Lillian Gish. Una odissea cinematogràfica que ens fa entendre que el cinema mut és el germen del cinema que tenim actualment.

"The artist" no només ens presenta un homenatge simbòlic i emotiu al cinema de la dècada dels 20, sinó que a més ho fa amb els instruments propis que utilitzava aquell cinema. Des d'una direcció d'actors i actrius excel·lent, que fa que els protagonistes imitin a la perfecció la interpretació exageradament expressiva pròpia dels artistes d'aquella època (i que, tal com reflecteix el film, va ser un dels fets que va fer que bona part dels actors i les actrius del cinema mut fracassessin amb l'arribada del cinema sonor); a una música omnipresent i excepcional; a un ús de la llum profundament expressiu.

En aquesta línia, crec que és just reconèixer que el cinema mut i en blanc i negre feia que els cineastes explotessin molt més els seus recursos, i traguessin molt més de suc als elements del llenguatge cinematogràfic. Una màxima essencial del bon cinema és aquella que diu que "no expliquis allò que pots mostrar". Això va com anell al dit quan parlem del cinema mut i, també, quan parlem de "The artist". I com a mostra, un botó: algú ha trobat a faltar els diàlegs en aquest film? Poso la mà al foc que no. El llenguatge cinematogràfic (llum, moviments de càmera, enquadrament, interpretació, etc.), combinat amb alguns intertítols, els fa innecessaris.

És interessant també, des d'un punt de vista històric i cultural, el tractament que Michael Hazanavicius del terratrèmol que va suposar pel cinema l'arribada del so. Com deia abans, moltes de les estrelles del cinema mut van fracassar amb el sonor. I alguns dels grans del cinema renegaven del sonor. Un cas prou significatiu: Chaplin no va fer la seva primera pel·lícula sonora fins l'any 1940, 13 anys després del primer film sonor. I ho va fer com a postura "política" de rebuig al cinema sonor.

Històricament també podriem fer un paral·lisme amb la situació actual. "The artist" ens porta als temps del crack del 29. Una crisi que va afectar profundament al cinema, però que també li va generar noves oportunitats. Estarem ara en una situació igual?

La trama del film és el de menys. Un happy end potser poc creïble, una història tòpica de victòries i fracassos i d'amors continguts. Tot es perdona. Perquè "The artist" és una delícia. De principi a fi.

Nota de "The artist": notable alt.

"Drive" de Nicolas Winding Refn

2011-12-31T10:23:00.012+01:00

Endinsa't en la música de "Drive"...

A Real Hero by College feat Electric Youth on Grooveshark

"Drive" és una de les pel·lícules més estranyes de l'any. No és fàcil de digerir. Segur que arrossegarà fans i detractors. Perquè és un producte diferent. D'aquells que desconcerten i que, a més d'un, provocarà la sensació de no saber si surt satisfet o no de la sala. Fins i tot és possible que hi hagi algú que se senti enganyat.

Potser això, el fet de no deixar indiferent, és un dels seus valors. Cinematogràficament això no hauria de ser un plus, però tampoc abunden els films que obliguen a pensar i repensar per a fer-te'n una opinió.

Jo diria que tot en "Drive" és diferent al que el cinema ens té acostumat. Des d'una primera escena que podria ser la clàssica persecució policial made in Hollywood però que, ràpidament, detectes que no, que hi ha alguna cosa que la fa ser diferent a tot això. Ja ho vaig dir en un altre lloc: agafa la clàssica pel·lícula de policies californians dels anys 80, dóna-li un toc danès, i et sortirà "Drive". Una raresa molt kitsch, gairebé hortera.

La música, que de vegades arriba a ser atractivament molesta (la podeu escoltar ara mateix) és un personatge omnipresent. Igual que una il·luminació exagerada. Vermells, blaus, verds... Tot molt expressiu. I un personatge que respon a l'antiheroi, o a l'heroi crepuscular dels westerns de finals dels 60 i principis dels 70, que tant exagera una buidor interior remarcada per un escuradents als llavis, com demostra una tendresa inesperada o una violència efímera però extremadament dura.

Un cocktail atractiu, pertorbador, molest, sec, dur, tendre.

Nota de "Drive": Notable.

"Midnight in Paris" de Woody Allen

2011-12-29T13:22:00.004+01:00

Ambienteu la lectura clicant i escoltant...

Si Tu Vois Ma Mère by Sidney Joseph Bechet on Grooveshark

"Midnight in Paris" és la segona pel·lícula de 2011 que se m'havia escapat i que recupero aquests dies. Bona elecció. Bona pel·lícula.

Woody Allen no ens té acostumats a presentar massa coses noves en els seus films. Els llocs comuns de l'univers allenià, són prou coneguts. I "Midnight in Paris" no n'és una excepció. O, si ho és, ho és a mitges.

Per exemple, l'escena introductòria de la pel·lícula, segueix el mateix esquema que l'obertura de "Manhattan". Una successió de plans que ens retraten un dia de la ciutat de Paris, de matí fins a la nit, amb escenes dels seus carrers, de la seva vida, dient-nos que (igual que a "Manhattan" amb Nova York) a "Midnight in Paris", la capital francesa serà igual de protagonista que els personatges a qui seguirem. Les diferències entre aquestes dues escenes les trobem en l'ús blanc i negre i del color, i en el fet que a "Midnight in Paris" la veu en off (un recurs molt utilitzat per Woody Allen) és molt més breu i comença just quan acaba la música.

Els paral·lelismes no són només formals, sinó que fan referència, també, a un dels elements essencials de la filmografia d'Allen: el protagonisme de les ciutat, els personatges urbanites. I no només urbanites, sinó pertanyents a sectors intel·lectuals de classe alta. Això és així a "Manhattan", a "Midnight in Paris", a "Match Point", a "Vicky Cristina Barcelona" (per escollir pel·lícules que passen en diferents ciutats) i a la majoria de films del director novaiorquès.

Però al marge d'aquests elements comuns habituals (als quals s'hi podria afegir el protagonisme absolut de la música), hi ha elements una mica menys comuns. El to del film, purament allenià al principi, ens porta cap a un camí entre fantasiós i surrealista al qual Woody Allen ens té menys acostumats. Els canvis d'època, l'aparició de personatges com Scott Fitzgerald, Hemingway, Picasso, Cole Porter, Dalí, Buñuel o Man Ray (gran conversa la que tenen aquests tres darrers amb el protagonista de la pel·lícula) i després Lautrec, Degàs i Gauguin, li donen a la pel·lícula una atmosfera de conte fantàstic que jo no recordava en Woody Allen des de "La rosa púrpura del Cairo". Combinació de fantasia i realitat. Somnis i realitat. Desitjos i insatisfaccions.

A Woody Allen, per la seva compulsiva producció cinematogràfica, i per ser director d'alguna de les obres mestres del cinema de finals del segle XX, se li sol exigir més que a la majoria de directors. És més, diria que se li sol exigir que la seva pel·lícula sigui, sempre, millor que l'anterior. I reconec que jo sóc el primer que ho faig. Doncs bé, segurament "Midnight in Paris" no està al podi de les seves millors pel·lícules. Però no hi ha dubte que és una molt bona pel·lícula i que, en tot cas, està molt per sobre de la mitjana de pel·lícules que ens trobem a la cartellera.

Nota de "Midnight in Paris": notable.

PD: No sé que en pensarà la gent de Paris, però ja m'agradaria a mi que el retrat de Barcelona que feia Allen a "Vicky Cristina Barcelona", fos com el que fa de Paris a "Midnight in Paris"...

"Más allá de la vida" de Clint Eastwood.

2011-12-27T13:27:00.006+01:00

Aquests dies festius intento recuperar pel·lícules de l'any 2011 i que no havia vist al cinema."Hereafter" de Clint Eastwood, n'és una.

No és un Eastwood habitual. Però alhora sí que ho és. No perd elements clàssics de la seva manera de filmar, de la seva manera de veure el cinema. Però, en canvi, ens planteja una història que no lliga gens amb la seva filmografia. Una història barreja de gènere realista i gènere fantàstic. Segurament Steven Spielberg, productor executiu de la pel·lícula, hi té alguna cosa a veure.

Però, com deia, hi ha elements clarament reconeixibles de la manera de rodar d'Eastwood. A partir de tres històries independents, que tenen en comú l'experiència amb la mort, i que es lliguen al tram final del film, construeix una trama farcida d'elements made in Eastwood.

Per exemple, no perd el gust per una il·luminació absolutament expressiva i dramàtica. La mà de Tom Stern és evident. Stern ja havia estat director de fotografia a pel·lícules del mateix Eastwood com "Mystic river", "Million dollar baby", "Changelling", "Gran Torino" o "Invictus". També ha fet de director de fotografia de "J. Edgar" el nou film d'Eastwood que, si no estic equivocat, s'estrena el mes de gener.

També és reconexible la música, sempre important en les seves pel·lícules. Tot i que en aquest cas és una música molt més subtil que en altres ocasions, apareix en els moments que ha d'aparèixer i com ha d'aparèixer. Ja als títols de crèdit aparèixen les primeres i suaus notes d'una guitarra totalment reconeixible. La música és, novament, del mateix Clint Eastwood.

End Credits by Clint Eastwood on Grooveshark

Igualment, es poden identificar moviments de càmera ja utilitzats, amb eficàcia, anteriorment. Compareu el moviment de càmera cap al cel de l'escena en què és atropellat un dels nens bessons, amb el moviment de càmera que es produeix al final de l'escena en la qual Sean Penn descobreix que la seva filla ha mort a "Mystic River". Mateix moviment de càmera, amb els mateixos objectius, i els mateixos efectes.

Tot i que és un film irregular, amb alguns alts i baixos, i amb unes interpretacions no excessivament destacades (Matt Damon em sembla un actor poc creïble), Clint Eastwood no decep. Fins i tot en els seus films menys destacats és un mestre, un dels grans del cinema actual.

Ara a esperar "J. Edgar", que pinta bé.

Nota de "Más allá de la vida": notable.

"Melancholia" de Lars von Trier

2011-12-26T10:55:00.010+01:00

Recomanació inicial: Abans de començar a llegir aquest post, cliqueu i deixeu sonar la música.

Tristán e Isolda by Wagner on Grooveshark

"Melancholia" agradarà o no, però el que segur que no fa és deixar indiferent. És de les pel·lícules, sovint trobades a faltar, que et fa pensar hores o, fins i tot, dies després de veure-la. De fet, estranyament, escric aquest post tres setmanes després d'haver-la vist per primer cop, i tres dies després d'haver-ho fet per segona vegada.

La pel·lícula sorprèn, no per provocadora (com es podria pensar d'un film de Lars von Trier), sinó per una estètica fascinant gens sobrera, i per un fons que, com deia en les primes línies, indueix a la reflexió. La plasticitat del pròleg i de la darrera escena del film quedaran, penso, entre el millor del cinema d'aquest any que comencem a deixar enrere.

Enmig del pròleg i del final, una pel·lícula que ben bé en podrien ser dues, perquè la primera part i la segona, són ben diferents. Tant per la forma com són filmades, com pel fons que s'hi retrata. Una primera part que té tocs de comèdia romàntica, de drama familiar, que està rodada bàsicament càmera en mà, transportant-nos a l'essència del Dogma, i que també ens pot recordar, en certa manera, a alguns dels films d'Ingmar Bergman. I una segona part propera al cinema que podriem qualificar de catastrofista, però lluny d'estridències i profundament introspectiu. El propi Lars von Trier ha mencionat en algunes entrevistes, certa influència del cinema de Tarkovski, especialment del film "Solaris". Les referències cinematogràfiques són evidents. Von Trier es declara amant de Visconti, per exemple. I, parlant dels espais que formen part del cos de la pel·lícula i, també, del debat intern dels personatges, també podriem fer referència Alain Resnais o Alfred Hitchcock.

Amants i erudits de la pintura (entre els quals no m'hi trobo) hi veuran les influències de Dürer i Brueghel.

Si mireu els dos fragments que adjunto a continuació (l'obertura de "Melancholia" i un fragment de "Solaris"), veureu l'aparició del mateix quadre de Brueghel. Casualment, tots dos apareixen al minut 1:11.

D'altra banda he captat dos frames de "Melancholia" i de "L'any passat a Marienbad" d'Alain Resnais. La referència, si més no estètica, em sembla evident.

Un altre element fonamental de "Melancholia" és la música. En concret Wagner. Un Wagner (a qui estàs escoltant ara mateix si m'has fet cas) que ens acosta a la grandiloqüència, al romanticisme i al catastrofisme i, alhora, cinematogràficament ens transporta a la millor relació imatge - música amb la que ens delectava el cinema clàssic.

Darrere de tot això, el fons de la pel·lícula. Amb un debat sobre com afrontar la vida i com afrontar la mort inevitable. Amb uns personatges, especialment Justine (interpretada per Kirsten Dunst), presos d'una profunda malenconia. Una malenconia absolutament absorvent, fins i tot autodestructiva potser.

Crec que és interessant, parlant d'aquesta malenconia, reproduir unes paraules del propi director danès: "Dinamarca és un país avorrit. És necessari que hi passi alguna cosa. El malencònic té desitjos de catàstrofe. Un dels meus terapeutes em va dir que els malencònics es comproten de manera racional durant les catàstrofes perquè ja han atravessat sovint aquest tipus de situacions".

I, per acabar, una menció especial a les dues protagonistes. Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg ens regalen unes grans interpretacions que aconsegueixen introduir-nos de ple en les seves malenconiques realitats.

Nota de "Melancholia": notable alt.

"L'Espera" al Teatre Lliure

2011-12-18T23:47:00.004+01:00

Surts del Teatre Lliure abduït per les brillants interpretacions de les tres actrius protagonistes de l'obra: Marta Marco, Isabel Rocatti i Clara Segura. Menció especial mereix, crec, aquesta darrera. Impressionant la seva actuació.

"L'Espera", dirigida per Juan Carlos Martel Bayod, i escrita per Remo Binosi, és una obra que no deixa indiferent. L'escenografia relativament austera (una tauleta, tres cadires, un llit imponent, i algun joc de llums i cortines), així com el vestuari de les protagonistes, et permet situar-te, d'entrada, en el context històric i social: la Venècia burgesa del segle XVIII.

Es tracta d'una obra que versa sobre l'amor, sobre la insatisfacció permanent de l'ésser humà i, sobretot, de la dona que, històricament, s'ha vist obligada a jugar rols imposats i de clara submissió respecte l'home.

Pel meu gust, a l'obra li costa arrencar, però en el moment en el qual les dues protagonistes principals (Clara Segura i Marta Marco) comencen a compartir maneres de viure la vida (i l'amor) que viuen, apareix a l'escenari una complicitat que fa lliscar l'obra fins el tràgic monòleg final interpretat per Marta Marco.

Avui era l'última representació de l'obra. Veient-la i vivint-la, s'entén que s'hagin esgotat totes les localitats.

"Un método peligroso" de David Cronenberg

2011-12-09T18:54:00.005+01:00

Que ningú esperi, si va a veure "Un método peligroso", trobar-se amb una pel·lícula estil Cronenberg. "Promesas del Este", "Una historia de violencia", "Crash" o "La mosca", per citar-ne algunes, res tenen a veure amb el nou treball del director canadenc. El fons, la reflexió que planteja Cronenberg, continua present. La forma és el que varia.

Per dir-ho d'alguna manera, Cronenberg ens presenta una pel·lícula més d'autor que no pas dirigida al gran públic, més europea que no pas nord-americana. I no només pel context geogràfic i històric, que també, sinó sobretot per l'estil cinematogràfic. Per la forma.

L'enfrontament teòric i professional entre Sigmund Freud i Carl Jung serveix com a pretext per a presentar una història d'amor entre Jung i Sabina Spielrein i, sobretot, per fer un retrat d'una època històrica transcendental: els principis del segle XX que desembocaran, no només en la Primera Guerra Mundial sinó en el srogiment del III Reich i en la Segona Guerra Mundial.

La sensació és la d'estar davant d'una pel·lícula pensada al detall. Les trames es desenvolupen amb lleugeresa. Una cosa sembla ser conseqüència de la precedent. I això fa que la pel·lícula funcioni. L'estructura purament cronològica, gairebé de biòpic, hi contribueix. La fórmula màgica d'establir un triangle de protagonistes, amb enfrontaments interns i externs, també.

Un element destacable és la interpretació dels tres protagonsites. Viggo Mortensen (Freud) i Michael Fassbender (Jung), tenen una interpretació solvent, sòlida i continguda, concordant amb els personatges i la seva situació. Però qui sobresurt, esdevenint l'eix central de la pel·lícula, és Keira Knightley interpretant una Sabina Spielrein que pateix un canvi evident a mesura que avança la pel·lícula i que, per tant, requereix uns registres d'actuació molt més complexes.

Nota de "Un método peligroso": notable.

"La guerra dels botons" de Christophe Barratier

2011-11-30T18:49:00.004+01:00

Una de les pel·lícules que, de ben petit, em va quedar a la retina i, per tant, a l'imaginari de la meva infantesa, va ser "La guerra dels botons" d'Yves Robert. Si no recordo malament, és una de les pel·lícules que vam veure a l'antic cinema Capsa del carrer Aragó, amb la classe d'EGB. Recordo també haver vist pel·lícules de Chaplin o Keaton, per exemple. I, sempre, amb el mateix ritual. Sortir de l'Escoleta. Agafar els "catalans". Baixar a Provença. I anar fins al carrer Aragó. I, després de la pel·lícula, parlar-ne a classe i respondre un qüestionari.

Quan vaig veure que se'n feia un remake, vaig pensar que l'hauria de veure. I així ho vaig fer.

Al marge d'escenes clarament reconeixibles, pràcticament idèntiques, la versió de 2011 queda molt lluny de la de 1962. El film de Robert desprenia, fins i tot, un cert aroma al cinema neo-realista italià que havia irromput a Europa durant els anys 40. Era un film basat en les vivències de dos grups de nens enfrontats en una divertida, però alhora dramàtica, guerra. I, al meu entendre, recollia l'essència del cinema europeu d'aquella època. No s'ha d'oblidar que és un film de 1962, és a dir, d'un moment de plena efervescència de la nouvelle vague.

La versió de 2011, dirigida per Christophe Barratier, és una altra història. És un producte fet per al gran públic. Amb tot el que això comporta. Pel·lícula endolcida, que perd força interès històric (malgrat introduir el conflicte entre la resistència francesa i l'ocupació nazi) i que, en definitiva, perd la gràcia que sí tenia la versió original de l'any 1962. Els personatges estan mal construïts. Estan més al servei de la llàgrima o el riure fàcil, que no pas de l'interès cinematogràfic. Igual que la majoria dels recursos utilitzats. La música, per exemple, és especialment molesta. I, les imatges de paisatges de postal, no solucionen res. Més aviat augmenten la sensació que Barratier ens ha volgut presentar un producte més aviat publicitari. Ives Robert, l'any 62, ens va presentar simplement Cinema.

Nota de "La guerra dels botons": Suspès.

Nervi

2011-11-07T20:59:00.001+01:00

La setmana passada va néixer Nervi. Un projecte online engrescador.

<<Volem ser nervi, esdevenir nervi, recórrer la xarxa com un nervi. Volem parlar de la Cultura, o potser millor, de cultura, sense article ni majúscules. Escriure la vitalitat de tot allò que ens envolta, relatar i construir des de totes les perifèries imaginables. Volem ser un grafit a la paret d’Internet, volem ser una reivindicació més de la cultura sense límits, aquella que defuig els oficialismes. No aspirem a ortodòxies ni a erudicions, busquem la mirada nerviosa que participa d’una massa amb consciència crítica. No entenem el nostre lloc a la xarxa fora del compromís. Som conscients que naixem al bell mig d’una societat que desperta, una societat que necessita reapropiar-se de les imatges, les paraules, els discursos, la memòria i la imaginació, perquè realment siguin de tots i, més enllà d’aquesta reapropiació, sàpiga construir de manera col·lectiva>>

Si feu un cop d'ull aquí, podeu veure les primeres passes nervioses. De tant en tant, n'hi haurà una de meva.

"El nen de la bicicleta" de Jean-Pierre i Luc Dardenne

2011-10-30T18:49:00.004+01:00

Arriben a les cartelleres les pel·lícules provinents dels grans festivals, i augmenta la qualitat de l'oferta. I aquest cap de setmana això es pot veure amb l'entrada a les nostres pantalles d'un jove heroi belga. No. No és en Tintin. És en Cyril que, sens dubte, tindrà molt menys èxit que la criatura parida per Hergé i portada al cinema tridimensional per la factoria Spielberg. Però que val la pena conèixer. I degustar.

Els pares de la criatura en qüestió són els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne. Com em comentava ahir, via twitter, la Judith Vives, "El nen de la bicicleta" és, salvant les distàncies, una espècie de "Els 400 cops" de Françoise Truffaut.

Amb l'excusa d'arrencada de la història d'un nen de 12 anys que busca el seu pare després que aquest l'hagi abandonat a un internat, els germans Dardenne presenten una història de superació, de recerca de la infantesa i la felicitat perdudes, de fidelitat, de perdó, d'amor contingut. I, malgrat el dramatisme evident de la història, no cauen mai en moments lacrimògens gratuïts. De fet, tot i els obstacles diversos i continus que se li plantegen a Cyril, i malgrat la cruesa d'algunes de les situacions, al final el missatge de la pel·lícula és certament positiu. El nostre heroi es referma com a tal.

Estic segur que el pressupost del film, malgrat el prestigi dels dos directors i guionistes (són autors de pel·lícules com Rosetta o El silenci de Lorna, i guanyadors de dues Palmes d'Or del Festival de Cannes), era un pressupost limitat. Però els objectius que es plantegen es compleixen amb escreix. Sens dubte, tenen la capacitat d'aprofitament dels recursos amb els quals compten per a explicar de manera efectiva allò que volen transmetre. La sobrietat i austeritat amb què està rodada la pel·lícula contribueixen a donar un to molt quotidià i realista, però sense arribar a ser el tipus de film angoixantment sec que, sovint, ens trobem en el cinema social.

Les actuacions dels dos protagonistes principals mereixen una menció especial. Es tracta del jove (i debutant) actor Thomas Doret i de l'actriu Cécile de France (protagonista, per exemple, de Més enllà de la vida, de Clint Eastwood). Sens dubte, les seves actuacions són les que acaben de donar cos a aquest film que, al meu entendre, ajuda a pujar el nivell de la cartellera d'aquest darrer trimestre de 2011.

Nota de "El nen de la bicicleta": notable.

Cowboy de mitjanit. I descarnat.

2011-10-29T09:27:00.002+02:00

Ahir, nit de Midnight cowboy.

Descarnat i brutal el cinema que va néixer als Estats Units a finals dels 60 i durant la dècada dels 70. Sam Peckinpah, John Schlesinger, Richard Brooks, Stanley Kubrick, Martin Scorsese, Dennis Hopper. El mateix Spielberg amb El diablo sobre ruedas...

Un cinema sec, brut i dur. Un cinema de temps de crisi econòmica, social i cultural. Com l'actual.

"Another year" de Michael Leigh.

2011-10-27T16:32:00.006+02:00

Surts del cinema tenint la sensació d'haver vist una bona obra de teatre. I és que, amb "Another year", Michael Leigh demostra que és tant dramaturg com cineasta. I, tot i això, tot i el clar aroma teatral de la pel·lícula, està filmada amb molt criteri cinematogràfic.

Leigh ens planteja un dels temes més universals de l'art: els efectes del pas del temps en les persones. Òbviament, no parlem del temps en el sentit cronològic, sinó del temps en el sentit més vital i interior que li podem donar.

El propi títol de la pel·lícula (un altre any), ja ens indica cap on anirà el film. I l'estructura, també: quatre actes ben diferenciats (primavera, estiu, tardor i hivern) però, alhora, ben similars. Perquè, al cap i a la fi, la vida acaba sent una successió repetitiva d'esdeveniments. La quotidianitat és això. I Leigh ens ho mostra, per exemple, associant durant tot el metratge diverses escenes de to i contingut molt similar.

Atenció als diàlegs. Perquè cap d'ells, ni l'aparentment més banal, està escrit perquè sí. I és que un dels èxits de la pel·lícual és que, mentre l'estàs veient, tens la sensació que tot té un sentit. La pel·lícula és pur subtext. És a dir, els personatges, mentre et diuen una cosa, en realitat te n'estan dient una altra. Segurament la contrària. Molt britànic. I només serà en el darrer acte (que a més és desproporcionadament llarg comparat amb els altres tres) quan els personatges es "despullaran" en ple hivern, deixant de banda el subtext i anant de ple a l'essència de la pel·lícula.

Els personatges estan molt ben construits des del moment en que cadascun se'ns presenta a la pantalla. Les interpretacions estan a l'alçada de la pel·lícula i li donen als personatges un gran marge de credibilitat. Especialment Lesley Manville i Ruth Sheen.

"Another year" és un film sobri en el qual res hi falta i res hi sobra. Un film sobri com la vida mateixa.

Nota de "Another year": notable.

I ja en són 4!

2011-10-22T20:19:00.003+02:00

Dissabte passat La Llanterna Màgica va fer quatre anys. Fins ara, cada 15 d'octubre escrivia un post autofelicitant-me. Aquest any no ho vaig fer. Bàsicament perquè no sabia què dir. Però avui he pensat que no està de més. He pensat que, mira, una mica d'autobombo tampoc va malament. Així que, aquí teniu el post de rigor. Gens pensat, per cert. Abans d'escriure, habitualment, em faig un esquema del que vull dir, tatxo algunes coses, n'afegeixo algunes altres, i després ho escric a l'ordinador. Avui no ho he fet. Escric tal com raja. Així que disculpeu, si us plau, les incoherències.

Ara veig que en aquests quatre anys he escrit 429 posts. 430 amb aquest. No està malament. Ve a ser un post cada tres o quatre dies. I us he de dir que tinc una por. I és que algun dia Blogger (o sigui, Google) decideixi tancar la paradeta i tots aquests escrits desapareguin en la immensitat de la xarxa. I no és que consideri que els escrits que vaig deixant per aquí tinguin molt valor. Simplement que això que he anat escrivint a La Llanterna és tot el que m'ha fet viure el cinema aquests darrers quatre anys. I no és poc. Al contrari. És molt. Com us deia l'any passat, La Llanterna Màgica l'he fet servir potser més com a instrument d'aprenentatge meu que no pas com a mitjà de transmissió de coneixements. Obligar-me a escriure sobre les pel·lícules que veig és una forma d'obligar-me a reflexionar sobre la pel·lícula que toqui i sobre el cinema en general. Per això seria una llàstima per mi, que algun dia es perdi tot això (aprofito per demanar-vos que, si algú sap com arxivar els escrits dels blocs, no dubti en dir-m'ho).

I, ja parlant sobre cinema, el cert és que aquest darrer any no ha estat dels millors. No recordo cap pel·lícula excepcional aquests darrers mesos. Donarem un marge de confiança per veure si d'aquí a finals d'any hi ha algú que ens sorprengui amb alguna pel·lícula remarcable. Veurem.

I, mireu, us deixo les pel·lícules que, segons el (dubtós i, per tant, qüestionable) mètode de valoració que jo faig, penso que han estat les millors d'aquests quatre anys:

- The girlfriend experience, d'Steven Soderbergh.

- La cinta blanca, de Michael Haneke.

- Los condenados, d'Isaki Lacuesta.

- Inglourious basterds, de Quentin Tarantino.

- Gran Torino, de Clint Eastwood.

M'ha costat decidir la imatge del post i el tràiler que habitualment incloc. Finalment opto per la imatge de The girlfriend experience i el tràiler de Los condenados. Perquè són, segurament, les menys conegudes de les cinc pel·lícules que he destacat. I una mica de propaganda, tampoc els anirà malament.

Apa, moltes gràcies per llegir-me, i ens anem trobant per aquí.

Sitges 2011: "Sleeping beauty" de Julia Leigh

2011-10-19T12:58:00.002+02:00

Sitges ens va presentar aquest film de l'australiana Julia Leigh, i apadrinat per Jane Campion. Es tracta d'una història dramàtica, terriblement freda. Al més pur estil Michael Haneke.

Una pel·lícula que exposa el periple d'una noia jove que ha d'estar disposada a fer les feines més sòrdides per poder sobreviure. Una espècie de baixada als inferns, emmarcada en una història de depravació i desesperació. Però sense histerismes, sense sortides de to, amb una atmosfera absolutament gèlida.

Les interpretacions, sobretot la de la protagonista (la també australiana, Emily Browning) lliguen perfectament amb aquest to de buidor moral i vital. Així com els espais, el to i el ritme de la pel·lícula.

No és, certament, una pel·lícula divertida de veure. Però sí és una pel·lícula interessant.

Nota de "Sleeping beauty": notable baix.

Sitges 2011: "Emergo" de Carles Torrens

2011-10-15T11:20:00.006+02:00

"Emergo" no és un fals documental. I començo així perquè sembla que cada cop intenten enquadrar més films en aquest subgènere, sense ser-ho. Aquesta ressenya de El Periódico, n'és un exemple. "Borat" és un fals documental. "The troll hunter" (en parlaré d'aquí un parell de posts), també. "Emergo" no. "Emergo" és un film de terror de ficció, rodat de tal manera que té un to molt real.

Sigui com sigui, per a mi ha estat un dels millors films que he vist en aquesta edició de Sitges. És l'òpera prima de Carles Torrens, feta a partir d'un guió de Rodrigo Cortés. Tots dos van ser presents a l'estrena que dimarts passat es va fer a l'Hotel Melià. La pel·lícula va ser rebuda amb aplaudiments.

El que fa especial, per al meu gust, aquest film és que es tracta d'una pel·lícula de terror però d'autor. Té els ingredients bàsics del gènere de terror (misteri, ensurts, sorolls estranys, aparicions fantasmagòriques, poltergeists, girs inesperats...), i l'estil d'una pel·lícula d'autor europea. Els plans llargs, els espais buits, la càmera en mà, la il·luminació crua i, en definitiva, una voluntat d'exprémer les possibilitats del llenguatge cinematogràfic, van en aquesta línia.

Un parell més d'elements interessants. Per una banda el brillant ús de l'espai. Està rodada tota en interiors. D'aquesta manera s'aconsegueix generar un clima un pèl claustrofòbic i, alhora, donar rellevància a la casa que, a través de les accions que se succeeixen en habitacions i passadissos, es converteix en una protagonista més de la pel·lícula. I, per l'altra, un interessant joc amb les càmeres de vigilància instal·lades dins de la casa. Serveixen més per a generar a l'espectador una sensació de Big Brother, que no pas per als objectius pels quals les instal·len els protagonistes.

Com no podia ser d'una altra manera en una pel·lícula d'aquest gènere, "Emergo" té una escena climàtica i un ensurt final efectius (tot i que jo hagués optat per evitar aquest darrer ensurt i donar un toc encara més europeu al film).

Nota de "Emergo": notable.

Sitges 2011: "Amanecidos" de Yonay Boix i Pol Aregall

2011-10-15T01:56:00.004+02:00

"Amanecidos" sembla més un exercici cinematogràfic de final de curs que no pas una pel·lícula tradicional. Per la forma i, també, pels temes tocats. De fet, tal com va dir en Lluís Miñarro, el dia de la presentació del film a Sitges, es tracta d'una pel·lícula pensada incialment per a veure's per internet. I, malgrat la participació a Sitges i a altres festivlas, no és segur que s'acabi estrenant als cinemes.

En tot cas, com deia, es tracta d'un exercici molt acadèmic d'ex-alumnes del Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya. Els directors ens plantegen un collage de situacions que tenen principi, però no final. Situacions de la vida quotidiana sense més lligam entre si que el de ser protagonitzats per persones d'una mateixa generació.

Pel meu gust, la feblesa d'algunes de les situacions plantejades, se supera gràcies a un plantejament formal impecable. El cinema català surt cada cop més d'escoles especialitzades com el CECC, i això es nota. Ni els colors, ni l'enquadrament, ni la llum, ni cap dels elements del llenguatge cinematogràfic són triats a l'atzar.

És una pel·lícula petita, que agradarà més o menys, però que no és gens menyspreable. I menys si es té en compte que estem davant de dos directors novells.

Nota de "Amanecidos": aprovat alt.

Sitges 2011: "Milocrorze: a love story" de Yoshimasha Ishibashi

2011-10-13T21:11:00.005+02:00

Unes breus línies per una raresa japonesa que va aterrar a Sitges diumenge passat.

Es tracta de "Milocrorze: a love story", un relat sui generis sobre l'amor, a través de tres històries deslligades completament entre si. L'amor, en tot cas, o el desamor és el fil conductor d'aquest irregular però entretingut film.

La hilaritat de l'humor japonès, diguem-ne que a l'estil "Humor amarillo" modernitzat, és la protagonista principal de la pel·lícula que, d'altra banda, esdevé estèticament molt atractiva i dinàmica.

Un excés de vulgaritat i de llargada en determinats moments són els evidents talons d'Aquil·les de la pel·lícula d'Ishibashi.

El millor, sens dubte, l'inici de la història amb una espècie de conte, mig realitat, mig animació, protagonitzat pel nen Ovreneli Vreneligare, un petit pèl-roig que fa les delícies de la sala. Brillant.

Nota de "Milocrorze: a love story": aprovat.

Sitges 2011: "Jane Eyre" de Cary Fukunaga

2011-10-12T20:50:00.003+02:00

Dissabte passat es va presentar al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, "Jane Eyre", el nou treball de Cary Fukunaga, que trasllada al cinema la novel·la de Charlotte Brontë, a partir de l'adaptació que en fa el guionista Moira Buffini.

Fukunga aconsegueix des del principi, amb unes escenes inicials atractives i angoixants, crear una connexió directa entre el que passa a la pantalla i el que percep l'espectador/a. La presentació de la protagonista principal i de les seves circumstàncies, es fa de tal manera que, de seguida, empatitzem amb la nostra heroïna i, al final, la pel·lícula acaba convertint-se en un viatge que fem al costat d'ella.

Bona part del mèrit recau en la interpretació de l'actriu australiana Mia Wasikowska que aconsegueix donar-li un atractiu especial al personatge, ja de per si atractiu, de Jane Eyre. El protagonista masculí, Michael Fassbender, no desentona.

Algú es pot preguntar què hi fa aquesta pel·lícula a un festival que, en teoria, se centra en el cinema fantàstic. Una novel·la romàntica no sembla el més addient per aquest festival. No obstant, el cert és que Fukunaga planteja una pel·lícula amb una ambientació misteriosa, amb alguns moments de suspens, i amb una llum i una música profundament expressives. I, al capdavall, pel·lícules com Nosferatu acaben sent també, en certa manera, històries d'amor embolcallades en ambients de terror. Benvinguda sigui, doncs, "Jane Eyre" a Sitges.

No obstant, i sense voler desmerèixer en absolut tot el treball cinematogràfic que hi ha al darrera d'aquest film, el que és de destacar és el fet que al segle XIX una autora com Charlotte Brontë ens presentés una història, emmarcada en el clàssic romanticisme anglès d'aquella època, i protagonitzada per un personatge, Jane Eyre, amb uns plantejaments de vida i una ideologia absolutament avançada (i segurament incompresa) als seus temps. Plantejaments feministes, nítidament humanistes, que difícilment quadraven amb la mentalitat general de l'època.

"Jane Eyre" és una bona pel·lícula. Preneu-ne nota per quan s'estreni.

Nota de "Jane Eyre": notable.

"No habrá paz para los malvados" d'Enrique Urbizu

2011-10-02T22:58:00.006+02:00

"No habrá paz para los malvados" té coses molt bones. D'entrada uns 10 primers minuts que són un exemple gairebé perfecte de com presentar i construir un personatge (Santos Trinidad, el policia borratxo i violent, interpretat per José Coronado) i de com plantejar l'ambient que planarà en els cent minuts següents.

És, també, un bon intent de reflectir la realitat polièdrica que es mou a l'entorn dels grups islamistes radicals. S'ha dit que és un film sobre l'11M. Però no és així. Com el propi Urbizu diu en una entrevista, la intenció és fer veure la proximitat amb que tenim aquests fenòmens i grups, ja siguin persones de procedència musulmana, ja siguin persones rosses, nòrdiques i cristianes.

L'ambientació de la pel·lícula també és un dels seus atractius. Santos Trinidad sembla un heroi crepuscular al més pur estil dels westerns de Sam Peckinpah. Un personatge solitari, descol·locat i violent. El problema és que, si bé un personatge similar no desentona a "No country for old men" (amb el paper magistral de Javier Bardem), no em queda clar que aquest personatge encaixi als carrers de Madrid. Encara que sigui als baixos fons.

Però el problema principal que li veig a aquesta pel·lícula és que, darrera d'una trama relativament complexa, en realitat jo hi he vist una relació de fets força previsibles. No he trobat en cap moment cap gir especial o sorprenent, cap esdeveniment que doni la volta al que creus que succeirà. I això és un dels ingredients que han de ser bàsics en un thriller com aquest.

En definitiva, no és una mala pel·lícula, però jo, personalment, n'esperava força més.

Nota de "No habrá paz para los malvados": aprovat.

"Los pasos dobles" d'Isaki Lacuesta

2011-09-26T18:21:00.003+02:00

No és una pel·lícula senzilla el darrer film d'Isaki Lacuesta. No ho és, com a mínim, per al públic de masses. De fet, cap de les pel·lícules del director gironí ho és.

Al meu entendre, "Los pasos dobles" és un film que evidencia que el cinema, a més de ser un mitjà d'entreteniment, és, també, una disciplina artística. Fragments de la pel·lícula es podrien passar, perfectament, en sales de museus. I això s'accentua pel fet que es tracta d'un treball interdisciplinar que barreja, de principi a fi, cinema i pintura. És un film que ha d'interessar tant a amants del cinema com a amants de la pintura. Segur que més d'un pintor o pintora se sentirà identificat amb una escena en la qual un pintor intenta explicar perquè algú que pinta quadres té dret a guanyar-se la vida fent-ho.

La pel·lícula està plena d'escenes de gran bellesa i atracció: la misteriosa aparició nocturna d'una comunitat de negres albins al mig del desert; les dues escenes, gairebé consecuitves i simètriques, que mostren dos duels, un a través de la força i l'altre a través del ball; o la suggerent i extravagant escena d'amor homosexual entre un negre i un negre albí.

L'espai (una Àfrica inhòspita i desconeguda per nosaltres); la successió d'endevinalles misterioses que fan avançar els personatges; certs tocs d'humor surrealista; salts temporals i espacials; tot això dóna al film una expressió d'estranyesa atractiva.

No intenteu buscar-li un gènere. Podriem parlar d'aventures, de documental, de cinema etnogràfic, de western... Cinema, al cap i a la fi. Cinema, un cop més, suggerent, d'Isaki Lacuesta.

Nota de "Los pasos dobles": notable.

Sèries: Luther

2011-09-20T12:28:00.004+02:00

Nova sèrie per anotar: "Luther", de la BBC. Format anglès. És a dir, només 6 capítols. De moment se n'han emès dues temporades, però la tercera està en camí. La vaig descobrir dijous passat, i ahir a la nit ja n'havia consumit la primera temporada.

Es tracta d'un thriller policial sense concessions. Lluny de finals idíl·lics, les trames que segueixen les peripècies del policia John Luther, solen tenir girs i finals impactants. En un dels capítols, per a què us en feu una idea, al començament adverteixen que durant l'episodi es veuran imatges que podrien ferir la sensibilitat d'alguns espectadors.

És una sèrie de trames episòdiques dures i, certament, violentes, i d'una trama de continuïtat apassionant. És aquesta trama que teixeix els sis capítols, la que ens presenta el fons dels personatges principals. I, com a bona sèrie televisiva, són aquests personatges el que ens acaben enganxant. En aquest cas tenim dos personatges absolutament centrals: John Luther (interpretat per Idris Elba), un policia traumatitzat i profundament marcat per un fet que es veurà en la primera escena de la sèrie i pels seus problemes familiars. I Alice Morgan (Ruth Wilson), el personatge femení, que és tant fascinant com misteriós.

Com us deia, ahir a la nit vaig acabar la primera temporada. I després d'escenes de generació constant d'adrenalina, al darrer moment, John Luther ens diu: "And now what?". "Now what?". Doncs, evident: de cap a la segona temporada.

PD: Per cert, extraordinari el 4t capítol. Igual que a Misfits. Sembla que les sèries britàniques guarden els seus millors tresors per als quarts capítols.

Jordi Dauder

2011-09-17T13:27:00.004+02:00

El millor homenatge que li podem fer al Jordi Dauder és veure'l, escoltar-lo i fer-li cas.

Vull que Zapatero no torni a dir mai més que és un home d'esquerres.
Vull que la capital d'Espanya es digui José Antonio Labordeta.
Vull que es proclami la 3ª República.
Vull que l'església es quedi al seu lloc i no en surti mai més.
Vull que una setmana a l'any estigui dedicada al silenci, i només al silenci.
Vull que una setmana a l'any estigui dedicada a la música, i només a la música.
Vull que una setmana a l'any estigui dedicada a fer-se petons, i només a fer-se petons.
Vull una setmana de teatre gratuït a tots els barris i tots els llocs del món.
Vull que Pepe Rubianes tingui un teatre a Madrid.
Vull aprendre a dir "¡a la mierda!" a aquesta dreta de merda, com ho va fer José Antonio Labordeta.

Jordi Dauder

"La piel que habito" de Pedro Almodóvar

2011-09-12T13:02:00.004+02:00

Vaig anar al cinema amb el mal record de la darrera pel·lícula d'Almodóvar: "Los abrazos rotos". I en vaig sortir amb el convenciment que "La piel que habito" és un dels millors almodóvars que he vist.

Llegint crítiques i cròniques, pensava trobar-me amb una espècie de thriller psicològic (fins i tot en algun lloc vaig llegir que es tracta d'un thriller de ciència ficció). No ho és. És un Almodóvar diferent però, alhora, reconeixible. En tot cas, si l'haguéssim de classificar, jo diria que és un melodrama de suspens, amanit amb els tocs habituals del director manxec.

Aquests tocs almodovarians van des del protagonisme del vermell, el vermell passió; als personatges extrems i obsessius; al barroquisme no només estètic, sinó també en la forma de filmar; al predomini d'una banda sonora encertada que ajuda a la creació d'un determinat clima de suspens; o a l'ús, en dosis precises, de l'humor negre.

Parlant de l'humor negre, hi ha hagut cert debat sobre els riures que provoca en determinats moments la pel·lícula. Hi ha qui diu que la gent se'n riu de la pel·lícula. Hi ha qui diu que els riures responen a un alliberament de la tensió. Jo penso que ni una cosa ni l'altra. L'humor negre és aquell que es cola enmig de situacions dramàtiques i tenses. I, al meu entendre, això és el que aconsegueix Almodóvar. Inclosa la controvertida frase final.

No és una pel·lícula rodona. Té elements de guió gens creïbles. I, tot i que, el conjunt de la pel·lícula en si és poc creïble (no ho dic com a crítica), hi ha alguns excessos i alguns errors. Excessos i errors que poden venir donats per una possible necessitat del director d'exagerar el que són els seus trets distintius. Parlo, entre d'altres coses, de la connexió brasilera de la pel·lícula. Si l'heu vist, ja sabeu de què parlo. I si no, ja ho veureu.

Pel que fa a les interpretacions, Elena Anaya està a l'alçada. Amb Antonio Banderas jo tinc un problema: en general, no me'l crec. El paper que fa, per exemple, està fet a la mesura d'un actor com Eduard Fernández que, per cert, té un paper secundari en el film.

Sigui com sigui, i obviant les controvèrsies que habitualment envolten les pel·lícules d'Almodóvar, és una pel·lícula que s'ha de veure. Després agradarà o no. Però, com a mínim, és una pel·lícula que fa pensar. I això és de valorar.

Nota de "La piel que habito": notable.

Sèries: Rubicon

2011-09-11T20:12:00.006+02:00

Clar i directe per començar: "Rubicon", de la factoria de l'AMC, és de les millors sèries que he vist darrerament.

Centrada en temes de molta actualitat (i més avui, 10è aniversari de l'atemptat a les torres bessones de Nova York), "Rubicon" ens parla de conspiracions, de think tanks, d'Al Qaeda, de l'FBI i la CIA, de trèbols de quatre fulles, d'espionatge, de micros ocults, dels atemptats de l'11S de 2001 i, òbviament, de Nova York.

A diferència del que seria habitual en una sèrie d'aquesta temàtica, "Rubicon" és d'ambientació obscura. Com bé diu Jorge Carrión en el seu llibre (molt recomanable) "Teleshakespeare", si s'hagués de buscar referents cinematogràfics per a "Rubicón", no ens hauriem de dirigir cap a films com "Misión imposible", sinó que hauriem de posar els nostres ulls al cinema nord-americà dels anys 70 i a pel·lícules com "Todos los hombres del Presidente" o "Los tres días del cóndor".

Els espais són mínims. I tancats. Les ombres i penombres, constants. Els personatges no són herois. Són més aviat personatges derrotats, fracassats. M'ha vingut al cap, pensant en aquest caràcter pessimista que caracteritza la sèrie, un post que vaig escriure fa temps sobre l'existència d'un nou cinema nord-americà post 11S. "Rubicón" aniria en aquesta línia.

La solvència de "Rubicón" la dóna el seu guió, però també els seus personatges. Tant per la interpretació, com per la construcció que se'n fa. No són personatge planers, ni un. Tots tenen un rerefons que la sèrie, poc a poc i a compta gotes, va deixant anar.

Quin és el gran hàndicap de "Rubicon"? Senzill: la llei del mercat. Una audiència no suficent ha fet que l'AMC decidís no invertir més recursos en "Rubicon" i suspendre'n la programació. Amb només una temporada. Amb tot obert i tot per tancar. Una espècie de coitus interruptus similar al de "Carnivale" però, al meu entendre, menys justificable. "Rubicon", a diferència de "Carnivale", és una sèrie barata. Espais limitats, personatges limitats i absència d'efectes especials, no requereixen massa pressupost.

Així que, ja que parlem de teories conspiratives, us deixo anar aquí la meva, en forma de pregunta: fa gràcia al 'poder' nord-americà una sèrie que explicita que els nord-americans poden tenir el mal tant a fora com a dintre de casa? Aquí ho deixo.

Missatge final als amants de les sèries: malgrat aquest coitus interruptus, "Rubicon" s'ha de veure. De veritat.

"Super 8" de J.J. Abrams

2011-08-30T16:21:00.005+02:00

"Super 8" és una història mil vegades vista. Cap sorpresa especial. Res que no haguem vist abans. Però és un regal. És un regal sobretot per tota aquella gent que vam créixer amb pel·lícules com ET, Regreso al futuro, Los Goonies, Los exploradores o Cortocircuito.

Un cinema d'aventures, un cinema fantàstic, un cinema d'acció, un cinema trepidant, d'història poc complexa però de tensió permanent. I, això ho dic amb el pas dels anys i amb els coneixements adquirits, un cinema amb uns guions més que notables.

En aquesta ocasió, com en moltes de les pel·lícules esmentades, la interpretació dels protagonistes principals ratlla a una alçada molt destacable. I això, quan parlem d'actors i actrius que encara no estan ni a l'adolescència, encara fa més gràcia.

Per cert, abans he dit que cap sorpresa, però no és ben bé així. No us perdeu els títols de crèdit finals.

Nota de "Super 8": Aprovat alt

Sèries: Bored to Death

2011-08-02T23:43:00.005+02:00

Nova sèrie de la factoria HBO. Nova per mi, clar. Ja porten dues temporades i se'n prepara una tercera.

Bored to Death és una comèdia de format senzill. Amb 25 minuts cruspeixes cada capítol. És una llàstima que les qüestions econòmiques facin que les televisions exigeixin sèries de durada cada cop més llarga (la cosa aquí, a casa nostra, ja va cap als 70 minuts... un horror per als guionistes).

Sèrie sense pretensions, però d'humor intel·ligent. Cosa que s'agraeix. Tres són els personatges principals. Cadascun amb una personalitat ben diferent, i tots ells construits amb eficàcia. El personatge protagonista és interpretat per Jason Schartzman (nebot de Francis Ford Coppola i cosí de Sofia Coppola). És un d'aquells estranys casos que el seu aspecte físic lliga a la perfecció amb el personatge que interpreta. Si veieu la sèrie, sabreu de què parlo. L'acompanyen Zach Galifianakis (Resacón en Las Vegas) i un histriònic però encertadíssim Ted Danson (Cheers, Damages, Tres hombres y un biberón, etc).

El ganxo temàtic, és a dir, allò que fa engegar la sèrie: un escriptor en hores baixes (professionalment i personalment) decideix fer-se passar per investigador privat. A partir d'aquí se succeeixen les més diverses situacions que, com tota bona comèdia, en el fons són molt més dramàtiques que còmiques.

Una bona proposta per a passar una estona entretinguda.

"Pequeñas mentiras sin importancia" de Guillaume Canet

2011-07-26T13:13:00.005+02:00

Poques línies per una decepció: "Pequeñas mentiras sin importancia".

La pel·lícula està ben feta. El repartiment coral és força solvent (destaquen potser per damunt de la resta Marion Cotillard i Gilles Lellouche). Recursos dóna la sensació que no els han faltat. Però la pel·lícula no funciona gairebé en cap moment. Potser exceptuem els cinc primers minuts, en els quals es fa un bon plantejament, amb una escena especialment impactant i un debat posterior interessant. El que ve al darrera, cau en picat.

Per a situar-nos una mica, i sense voler explicar res de la història, a "Pequeñas mentiras sin importancia", ens plantegen una narració que no és original, però que pot donar resultats: les contradiccions vitals i de caràcters, les hipocresies i les petites mentides que caracteritzen un grup d'amics "de tota la vida" que estan situats entre els 30 i els 40 anys.

El plantejament, com dic, no és original. Però ben desenvolupat, pot convertir-se en una d'aquelles pel·lícules que pots recordar durant un temps. Una pel·lícula, per exemple, com "Los amigos de Peter" que, malgrat els excessos habituals de Kenneth Branagh, és força rodona. O com "Ficció", un film que, amb molt menys (menys pressupost, menys actors i actrius, menys diàleg i menys metratge) diu molt més que la pel·lícula de Guillaume Canet.

I és que Canet construeix, al meu entendre, uns personatges que, tòpic rera tòpic (amb alguna excepció), van convertint-se cada cop menys creïbles i menys interessants. I ho fa, a més, amb una durada tant excessiva (154 minuts) com incomprensible.

Nota de "Pequeñas mentiras sin importancia": suspès

Sèries: Treme

2011-07-17T20:54:00.007+02:00

(cliqueu i escolteu per anar entrant al món de Treme)

Els creadors de The Wire ens transporten ara, amb Treme, a Nova Orleans. No patiu. Només he vist dos capítols d'aquesta sèrie, per tant, res de spoiler. Les trames tot just s'estan construint i els personatges s'estan presentant. Però és suficient per veure que Treme pot ser un gran descobriment. Un altre gran producte de la factoria HBO.

En aquest cas ens situen en la pura destrucció que va patir Nova Orleans després del pas de l'huracà Katrina. I no ho fa de manera assèptica, no. La crítica al govern dels Estats Units és dura, molt dura. Un huracà és un fenòmen natural, la destrucció del Katrina és obra de l'ésser humà. Aquesta és una de les tesis principals. La reconstrucció de la ciutat i de les vides dels personatges i la lluita per la supervivència, amb les alegries i les misèries que això suposarà, són el fil conductor de la sèrie.

La trama transcorre a través d'un protagonisme coral. És difícil, com passa a The Wire, detectar un protagonisme principal. I és que tinc la sensació que els autors volen reflectir les vivències d'una col·lectivitat. Nova Orleans com a protagonista. I què millor per aconseguir-ho que dibuixar trames allunyades de l'individualisme i de protagonismes estèrils?

A mesura que vagi avançant la sèrie, segurament aniré afegint algun comentari. Però no puc acabar sense fer menció a un element que sí que és protagonista principal: la música. Música de principi a fi. Blues i jazz per donar i per vendre. Blues i jazz del bo i interpretat per grans músics.

Fet aquest tastet, ara toca gaudir del menú complert.

Sèries: Misfits

2011-07-13T07:48:00.007+02:00

He necessitat només una setmana per a consumir, compulsivament, les dues primeres temporades de Misfits. Una mica de trampa hi ha, i és que aquesta sèrie britànica consta de només 6 i 7 capítols en les dues temporades, quan l'habitual és que cada temporada tingui 13 capítols.

Misfits és una sèrie del canal digital britànic E4, i que va començar a ser emesa a finals de l'any 2009. De moment s'han emès dues temporades. Ara estem a l'espera d'una tercera.

Tenia bones referències, i de gent de confiança, sobre la sèrie. Però, la veritat, és que ha superat les espectatives que me n'havia fet.

D'entrada és una sèrie difícil de situar en un gènere concret. Podríem parlar d'una sèrie dramàtica. Però també còmica. I, per què no?, de ciència ficció. Segurament acaba sent una barreja de tot això.

El que crec que la fa més interessant és el to britànic. No només marcat per la ironia present en tot moment, sinó per la construcció d'uns personatges que, de partir d'una sèrie nord-americana, serien, segurament, radicalment diferents. És difícil trobar super-herois més humans i amb situacions més dramàtiques i realistes. Un grup de cinc joves semi-delinqüents que viuen en suburbis britànics i que, de sobte, reben uns estranys poders sobrenaturals són garantia d'aventures sòrdides, en mans de guionistes anglesos.

Menció especial mereixen dos dels personatges. Als seguidors de Misfits no crec que els estranyi que em refereixi a Lauren Socha i a Robert Sheehan. Els personatges que interpreten (Kelly i Nathan) són tant diferents a la resta, que es converteixen sovint en els ganxos principals dels capítols. Tot i això, a mesura que avança la trama, el tímid Simon va agafant un protagonisme ascendent gràcies, entre d'altres coses, a una molt bona interpretació d'Iwan Rheon.

M'enduc la sensació que, en general, els guions dels capítols són força rodons tot i que, en alguna ocasió, les trames episòdiques coixeixen. Malgrat tot, en pocs moments he perdut l'interès de fixar-me en què estava passant a la pantalla.

I vull destacar dos números 4. Si el capítol 4 de la segona temporada és un molt bon capítol, crec que estic en condicions de dir que el quart episodi de la primera temporada és del millor que he vist en una sèrie de televisió. S'ha de veure. Això sí, també us confesso que els dos darrers capítols de la segona temporada m'han decebut un pèl. El llistó estava massa alt.

Ara, a esperar que comenci la tercera temporada.

Mentrestant, a gaudir d'altres sèries i, també, de la banda sonora de Misfits, que és un altre dels símbols d'identitat d'aquesta bona sèrie.

Sèries

2011-07-09T10:44:00.005+02:00

Six feet under

Definitivament, la collita cinematogràfica de l'any 2011 és de les més fluixes que recordo. Fins al punt que gairebé se m'han passat les ganes d'anar al cinema. I és que el més atractiu que hi ha hagut darrerament a les cartelleres ha estat El Padrino, El Padrino II i El Gran Dictador, que han passat aquestes setmanes als cinemes Verdi de Barcelona. Per cert, que ara hi podem veure també El Gatopardo, Érase una vez en América i Tiempos modernos.

Aquest panorama desolador el nota La Llanterna Màgica. I jo, clar. La solució, per a mi, està sent la immersió en el món de les sèries de televisió que, tot sigui dit, estan vivint un fenomen a la inversa del que, sembla, pateix el cinema: es produeix una apassionant competició per qui fa una sèrie millor. Gràcies.

Confesso que fins fa poc, tanta ràbia em feia la proliferació de Codis da Vinci al metro, com la passió semi-histèrica cap a determinades sèries televisives. La, diguem-li ràbia, cap a dans browns diversos als transports públics continua més o menys viva. El meu sentiment cap a les sèries, ha canviat. Si fa un any jo no veia cap de les sèries que monopolitzaven converses (em vaig arribar a sentir marginat per no tenir ni idea què era i de què anava Lost), he de dir que els darrers dotze mesos les sèries han sobrepassat amb escreix el cinema. També és cert que és una opció més barata (pirata). I això en temps de crisi i atur té el seu pes.

Total, que no us estranyi que a partir d'ara vagi fent comentaris sobre les sèries. No oblidaré el cinema, però tal com està la cartellera, crec que abundaran més les opinions sobre la petita pantalla.

Per començar, us faig un llistat de quines sèries estic veient o he estat veient aquests mesos i en quin episodi estic. Segurament aquesta llista serà la protagonista dels propers posts. Potser me'n deixo alguna, però la relació vindria a ser aquesta:

Boardwalk Empire: Capítol pilot.
Carnivàle: Les dues temporades senceres.
Downtown Abbey: 2 capítols.
Generation Kill: 4 capítols.
How I met your mother: Capítol pilot.
In treatment: 20 capítols.
The Kingdom: 6 capítols.
Mad Men: Primera temporada i un capítol de la segona.
Misfits: Dos capítols.
Six Feet Under: Primera temporada i 5 capítols de la segona.
Sons of Anarchy: Les tres temporades.
The Sopranos: Primera temporada.
The wire: Capítol pilot.
Twin Peaks: 8 capítols.

Per cert, parlant de sèries, clicant aquí podeu llegir el post que vaig fer després d'assistir a una conferència de Richard Price, un dels guionistes de The Wire.

"La strada" de Federico Fellini

2011-06-25T01:48:00.004+02:00

L'emoció comença amb els títols de crèdit. Amb la música dels títols de crèdit. Una bona pel·lícula ho és des dels títols de crèdit fins als crèdits finals.

I l'emoció enllaça, gairebé immediatament, amb el rostre de Giulietta Masina. Gelsomina. Segurament el rostre amb una major bellesa innocent de la història del cinema.

Contrasta amb la duresa de Zampanó, Anthony Quinn.

Fellini ens transporta a través d'una mena de road-movie tragicòmica que, com totes les tragicomèdies, és molt més tràgica que còmica. I és que les situacions poden ser còmiques, però les realitats, externes i internes, són tràgiques.

Gelsomina: "Ningú no em necessita. Per què visc? Per què vaig venir a aquest món?".

Tragèdia pura. Barroquisme pur. Exageració clàssica. Cinema italià majúscul.

Equip petit, cinema gran

2011-06-23T16:46:00.004+02:00

Aquest petit documental de grans protagonistes, mereix ser portada permanent de la Llanterna Màgica.

l'equip petit from el cangrejo on Vimeo.

És per coses com aquestes que m'agrada el cinema

Modernitats

2011-06-20T19:51:00.003+02:00

Viure a Gràcia (Vila de, o República Independent de, segons el grau d'alternativitat de qui us parli). Baixar al carrer. Entrar a una llibreria. Comprar un parell de llibres d'Ingmar Berman.

Passejar llegint. Aturar-se a un banc de la Plaça de la Revolució o, millor, a la Plaça del Raspall. Que llegir Bergman enmig de la gitanada rumbera, és lo más.

I pensar "diòptries a què espereu? Com justificar la necessària compra d'unes ulleres de pasta?".

L'atractiu de personatges odiosos

2011-06-13T20:24:00.009+02:00

Què fa que ens apassionin personatges que, en la vida real, serien per la majoria de nosaltres persones odioses amb les quals no ens hi voldriem relacionar? Com podem arribar a sentir simpatia, fins i tot empatia, cap a éssers que fan de la violència, de l'assassinat, la tortura i l'extorsió el seu modus vivendi?

Què fariem nosaltres, en la nostra vida quotidiana, si ens haguessim de relacionar amb Michael Corleone? Ens identificariem amb algú com Tony Soprano? I amb Jax Teller? La resposta, a no ser que siguem una mica especials, segurament serà que no. Però, en canvi, ens atrauen. I molt.

Bona part de la responsabilitat, o del mèrit, recau en els guionistes que aconsegueixen construir bons personatges. Personatges que no són blanc o negre, sinó que tenen molts grisos. Corleone, abans d'entrar a dirigir la seva família mafiosa, és un personatge tímid, introvertit, enamorat de la seva dona. En la part final de la triologia, a més, fa beneficiència. I tot i això és un personatge implacable amb els seus enemics i amb els traïdors. Tony Soprano és un mafiós sense escrúpols. Però alhora és un personatge capaç d'emocionar-se amb uns ànecs que s'instal·len a la seva piscina i, el que és més sorprenent, és un mafiós que necessita teràpia psicològica. Jax Teller lidera una banda de mòtards que dominen els negocis bruts de Charming, vessant la sang que calgui, però és també un personatge sensible, amb molt debat interior i que veu trastocat tot el seu món quan li segresten el fill de pocs mesos.

Aquests grisos són el que fan atractius els personatges. Els personatges dolents que, a més de ser-ho, són personatges plans, sense evolució ni contradicció, no ens atrauen.

Tot i això, estic segur que, a més del mèrit que se li ha d'atribuir a escriptors i guionistes, l'èxit d'aquests personatges també ha de venir donat per l'atracció que, en general, sentim per allò prohibit, per allò que comporta cert risc i perill. Malgrat que, com he dit al principi, en la vida real no ens identificariem amb aquests personatges, mentiria si digués que no m'he imaginat algun cop sobre una de les Harleys Davidson de Sons of Anarchy i imposant la meva justícia. Ara que hi penso, potser aquesta visió també l'ha tingut algun cop en Felip Puig... En fi, deixem-ho córrer.

ET i Regreso al Futuro

2011-06-09T17:55:00.003+02:00

Fa temps que us volia parlar d'una de les experiències cinematogràfiques més originals que ens podem trobar actualment a Barcelona. Es tracta de Phenomena. The ultimate cinematic experience.

De què va això? Doncs de recuperar les sessions dobles de cinema i, a més, amb les més mítiques obres del cinema dels anys 70 i 80. Durant aquesta temporada, al cinema Urgell de Barcelona ja s'hi han vist pel·lícules com Aliens, Desafio total, Encuentros en la tercera fase, Terminator, Indiana Jones, La Cosa, Robocop, Tiburón... I tot això, acompanyat d'anuncis de l'època i d'alguna que altra sorpresa. Em diuen, per exemple, que en la darrera sessió i va aparèixer per sorpresa el compositor de la mítica música de Mooooooovie record...

Atenció a la propera sessió: Clint Eastwood, amb Harry el sucio, i Robert de Niro, amb Taxi Driver.

I el dia 30 de juny... ET i Regreso al Futuro!

Jo hi aniré.

I tu?

"X-Men: First class" de Matthew Vaughn

2011-06-09T10:00:00.007+02:00

Després de nosequantes setmanes, he tornat al cinema. Cosa estranya en mi, a més, ho he fet per anar a veure una pel·lícula del mainstream: "X-Men: First class". Per afegir-hi més cosa, com que aquesta resulta ser la cinquena pel·lícula de la saga X-Men (tot i que, cronològicament seria la primera perquè es tracta del típic capítol dedicat a explicar "els orígens de") i jo fins ara no n'havia vist cap, el matexi diumenge, abans de veure la pel·lícula, vaig decidir veure un altre dels films de la saga. En aquest cas "X-Men 2". O sigui, ració doble.

Si llegiu amb assiduïtat La Llanterna Màgica, sabreu que aquest no és el tipus de film que més m'atragui. Ni de lluny. Però, tot i això, crec que, dintre del seu gènere, és una bona pel·lícula. Sense conèixer el còmic que dóna origen als films i, per tant, sense saber la fidelaitat a la història original, i sense haver vist tres de les pel·lícules de la saga, "X-Men: Fisrt class" compleix amb el que se li ha de demanar a aquest tipus de pel·lícula: entreteniment, acció, espectacularitat.

D'altra banda, tot i que el tipus de film tampoc permet endinsar-se massa en una de les coses que més valoro de les pel·lícules i dels guions, com és l'interior, profunditat i recorregut dels personatges, també és cert que el treball de Matthew Vaughn tampoc es queda en un missatge planer o buit. I és que, suposo que arrel del còmic original, la història planteja com a debat de fons alguns dels temes més tradicionals de la literatura i l'art universal: la lluita entre el bé i el mal o la por a (i la lluita contra) allò desconegut.

En definitiva, una bona proposta per passar una estona entretinguda.

Nota de "X-Men: First class": aprovat alt.

Llanterna spoiler

2011-06-03T13:13:00.006+02:00

Tinc la Llanterna bastant abandonada. Coses de la vida. Però tornarà, no us preocupeu.

Tanmateix, no creieu que està sent un any bastant fluixet cinematogràficament parlant?

Va. Faré una mica d'spoiler. Grans finals, de grans pel·lícules.

One flew over the Cuckoo's nest...

Bonnie and clyde...

S7even...

Més?

Tokio Blues (Norwegian wood) de Tran Anh Hung

2011-04-29T13:47:00.003+02:00

Article escrit per la revista Film Conductor

La adaptación al cine de una novela siempre puede levantar controversias. Si esta novela, además, es un best seller mundial, la polémica está servida. Es el caso de “Tokio Blues” de Haruki Murakami que el cineasta vietnamita Tran Anh Hung acaba de trasladar a la pantalla grande.

Sin embargo, yo no entratré en esta polémica. Porqué comparar literatura y cine no tiene sentido. Porqué ambas disciplinas artísticas tienen lenguajes diferentes, códigos distintos que convierte en absurda la comparación. A no ser que lo que se pretenda sea generar un debate más destinado a provocar grandes polémicas con el objetivo de vender más periódicos o conseguir más audiencias.

De todas maneras, creo que hay que tener en cuenta una cosa: Murakami no había aceptado ninguna propuesta de las que se le habían hecho para llevar al cine su más célebre novela. Hasta que le llegó la de Tran Anh Hung. Por algo será.

Hablemos, pues, de cine.

Tran Anh Hung, vietnamita afincado en Francia desde hace años, se ha convertido en una de las figuras del emergente cine asiático. “El olor de la papaya verde” o “Cyclo” son ejemplos de su reconocido cine. Y parte del reconocimiento internacional viene dado por su capacidad de mantener, pese a vivir en occidente, las señas clásicas de su origen asiático.

Estas señas no las pierde tampoco con “Tokio Blues” a pesar de que, por tratarse de la adaptación de una novela de absoluto éxito internacional, podía caer en esa tentación.

En “Tokyo Blues” Murakami y, por lo tanto Tran Anh Hung, tratan los temas más universales de la literatura: amor, muerte, soledad, sexo, paso del tiempo, tristeza, felicidad. Y lo hacen combinándolo con uno de los temas más habituales de la cultura japonesa contemporánea: el choque entre tradición y modernidad, la confrontación entre los tabús característicos de la sociedad tradicional japonesa y la apertura social y política de los nuevos tiempos.

Esta mezcla de clasicismo japonés y modernidad lo refleja el director no solo en los temas tratados, sinó también en la forma de rodar la película. Tran Anh Hung olvida, por ejemplo, el tradicional estaticismo de la cámara propio de los grandes clásicos del cine japonés, para hacer juegos de movimientos de cámara (a veces desconcertante) que ligan con los debates interiores y la inestabilidad (la auto-represión de los personajes es constante) de cada uno de los protagonistas de la historia.

Pero estos movimientos de cámara, se combinan con escenas de largos silencios o escenas de situación que dan al film un ritmo, por decirlo de alguna manera, muy “asiático”.

Otra de las mezclas nos la ofrece la música. Cabe no olvidar que el título completo de la novela es “Tokio Blues (Norwegian Wood)” haciendo clara referencia a uno de los éxitos de The Beatles. La música de los años 60, presente también en la película, es uno de los elementos de ruptura que presenta la historia. Y el director vietnamita lo explota bien.

No quiero acabar sin hacer una doble referencia más.

En primer lugar, creo que hay que destacar el buen uso de la fotografía. Más allá de la presencia de imágenes y paisajes bellos (no confundir con buena fotografía) “Tokio Blues” goza de una iluminación muy efectiva. Es un elemento expresivo y narrativo más del film. Luz cálida para momentos cálidos, luz fría para momentos fríos. Todo tiene un sentido. Es la huella de Ping Bin Lee, el director de fotografía que antes había trabajado con directores como Hou Hsiao-Hsien o Wong Kar-Wai.

Y, en segundo lugar, las interpretaciones de todos los personajes. Son interpretaciones más bien contenidas, incluso hasta llegar a un punto un poco teatral. Pero son, sin duda, también reflejo de lo que la película nos quiere mostrar.

Nota de "Tokio Blues": aprovat alt.

"Happythankyoumoreplease" de Josh Radnor

2011-04-20T11:59:00.004+02:00

Estranya barreja de "bonisme" i cinema independent. Una mica el que ja passava amb una pel·lícula d'ara fa tres anys, "Buscant un petó a mitjanit". Amanida, a més, en aquest cas, per un happy end poc habitual en el cinema indie.

Els ingredients: Comèdia romàntica, amb algun toc dramàtic; carrers de Nova York; personatges situats en plena crisi dels 30; nen (negre) orfe recollit al metro... En definitiva, una barreja que, en cas de ser interpretada per Hugh Grant, Meg Ryan, Jennifer López, Tom Hanks o Julia Roberts i, en cas de ser rodada a Los Ángeles, seria segurament insuportable.

Però el protagonisme d'actors i actrius semi-desconeguts (el protagonista i director, Josh Radnor, és el personatge principal de "How I met your mother") i el protagonisme indiscutible de Nova York i tot el que això comporta fa que sigui una pel·lícula, com a mínim, agradable de veure.

Nota de "Happythanyoumoreplease": aprovat.

"Una dulce mentira" de Pierre Salvadori

2011-04-14T23:41:00.002+02:00

Estem davant d'una comèdia romàntica francesa amb ganxo vist mil vegades però que, a diferència del que solen oferir aquest tipus de films quan surten de Hollywood, ens reserva, tot i que sense excedir-se, determinades dosis d'humor intel·ligent.

No passarà a la història del cinema, cert. Com la majoria de pel·lícules que acostumem a trobar-nos als cinemes, d'altra banda. Però també és veritat que aconsegueix arrencar somriures agraïts.

Hi ajuden unes interpretacions senzilles que, a cops, fan creïbles situacions que, com passa habitualment en la comèdia, no ho són en absolut.

No busquem en aquest film meravelles tècniques, ni recursos cinematogràfics inesperats. Més enllà dels plàntings tant necessaris en la comèdia, no hi trobarem massa cosa. Tampoc dóna la sensació que el director busqui massa cosa més que fer passar una bona estona amb un cinema planer i sense pretensions. I ho aconsegueix.

Nota de "Una dulce mentira": aprovat.

Cicle Catalunya Cinema

2011-04-11T16:31:00.003+02:00

Aquesta setmana es durà a terme el Cicle Catalunya Cinema. Des de l'organització m'han fet arribar la nota de premsa per fer-ne difusió. Aquí en teniu un resum. Aprofiteu l'oportunitat. Valdrà la pena

Cicle Catalunya Cinema

El Departament de Cultura, a través de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), ha impulsat el cicle Catalunya Cinema de promoció de les pel·lícules catalanes actuals. De l’11 al 16 d’abril, cinemes de 9 ciutats d’arreu de Catalunya programaran 10 produccions catalanes premiades en festivals internacionals o d’èxit de públic.

El cicle Catalunya Cinema vol augmentar la visibilitat a les pel·lícules catalanes, impulsar la marca del cinema català i reforçar la convicció de la qualitat del nostre cinema.

L’altre gran objectiu d’aquesta iniciativa és ampliar el públic del cinema català a casa nostra. És per aquest motiu que el cicle es podrà veure a cinemes de nou ciutats d’arreu del país: Cinema Girona de Barcelona; Cinema Ocine de Girona; Cinema Ocine Les Gavarres de Tarragona; Cinemes Guiu de la Seu d’Urgell; CAT Cinemes de Figueres; Lauren Reus de Reus; Majèstic de Tàrrega; Cinema Ocine Roquetes de Tortosa i El Sucre de Vic.

Catalunya Cinema inclourà la projecció de 10 pel·lícules. D’aquests, 5 són films catalans d’autor premiats en festivals internacionals de cinema de classe A: Aita; Bicicleta, Cullera, Poma; Elisa K; La mosquitera, i Pa negre. Els altres 5 són dels films catalans amb més èxit a les taquilles catalanes: Herois; You willl meet a tall dark stranger (Coneixeràs l’home dels teus somnis); Buried (Enterrat); Viatge màgic a l’Àfrica, i Bruc.

Les entrades per al cicle seran a preu reduït: l’entrada senzilla costarà 3 euros, l’abonament per veure 10 films en 5 dies valdrà 15 euros i l’entrada doble tindrà un cost de 5 euros. Els socis del Club TR3SC i ABACUS tindran un 10% de descompte sobre el preu de l’entrada.

Format del cicle

Entre l’11 i el 15 d’abril, els cinemes que acolliran el cicle projectaran les 10 pel·lícules seleccionades, amb dues sessions diàries, a les 19.00 i a les 21.45 hores. Un cop acabada la projecció, els protagonistes del film (directors, actors, productors, etc.) compartiran la seva experiència amb el públic en un col·loqui.

El 16 d’abril, a les 12.00 hores, la Filmoteca de Catalunya acollirà l’acte de cloenda de la setmana Catalunya Cinema, que consistirà en un debat sobre “La creació i el cinema català”. Hi participaran Fèlix Riera, director de l’Institut Català de les Indústries Culturals; Ramon Font, cap de programació de la Filmoteca de Catalunya; Pau Freixas, director d’Herois; Jordi Cadena i Judith Colell, directors d’Elisa K; Daniel Benmayor, director de Bruc; Jordi Llompart, director de Viatge Màgic a l’Àfrica; Jose M. de Orbe, director d’Aita, i Agustí Vila, director de La mosquitera.

"Al final de l'escapada" d'Albert Solé

2011-04-08T15:05:00.004+02:00

Ahir es feia la pre-estrena del documental "Al final de l'escapada" d'Albert Solé. A partir d'avui es pot veure als cinemes Alexandra de Barcelona.

Per mi, i per totes les persones que vam conèixer a Miguel Núñez, aquesta és una pel·lícula molt especial. I molt merescuda. Tal com deia ahir mateix l'Albert Solé (que ja ens havia emocionat amb el seu anterior documental, "Bucarest, la memòria perduda"), es tracta d'un film que no va exactament sobre en Miguel Núñez, sinó sobre una generació que està desapareixent i que se n'està anant sense que els haguem tornat el molt que ens han ofert. La Maria Salvo, també present a la pre-estrena, n'és encara un testimoni viu.

Miguel Núñez és un dels personatges que més m'ha impactat. I encara recordo com vaig rebre la notícia de la seva mort. Ho vaig expressar en un post breu que podeu llegir aquí. Però per a conèixer la seva figura, l'entorn social i polític i la profunda petjada que la seva tasca ha deixat, us recomano que aneu a veure la pel·lícula. Això sí, us deixo el tràiler del documental i un vídeo d'homenatge a Miguel Núñez, per a què aneu fent boca i us decidiu a veure-la.

Sam Peckinpah, "Perros de paja" i la violència dels 70

2011-03-30T18:37:00.007+02:00

Sam Peckinpah segurament ha estat un director molt menys reconegut del que mereixia. Imagino que el fet de situar-se entre la generació dels grans clàssics (Ford, Welles, Hawks, etc.) i els que anys després els van reinterpretar (Scorsese, Coppola, Spielberg, etc.), ha provocat d'alguna manera aquesta "injustícia". El que segur que ha influenciat en aquest fet és l'extrema violència, tant física com sobretot social, que va caracteritzar el seu cinema. Els sectors més conservadors el van acusar d'apologia de la violència.

Sigui com sigui, molts dels seus films tenen un lloc reservat en la història de la segona meitat del segle XX, i són protagonistes del resorgiment del cinema de Hollywood dels anys 60 i 70. "Duelo en la alta sierra", "Grupo salvaje" o "La balada de Cable Hogue", per exemple, són obres mestres del western crepuscular que Peckinpah va protagonitzar.

Fora del western un dels seus films més reconeguts va ser "Perros de paja" (1971), interpretada per Dustin Hoffman i susan George. Va ser una pel·lícula no exmpta de polèmica. Per la violència ja comentada i per una suposada visió misògina de la vida. Polèmiques al marge, "Perros de paja" forma part d'un tipus de cinema dur, cru, violent, sense concessions, que va ser protagonista de la dècada dels 70, i especialment de l'any 1971.

D'aquell mateix any és, per exemple, la pel·lícula "El diablo sobre ruedas", un estrany film també violent i poc imaginable d'un director com Steven Spielberg. També va ser protagonista del 71, "La naranja mecánica" de Stanley Kubrick, film de culte com els anteriors i que, també com els anteriors, tenien en el seu eix central la violència extrema i, aparentment, gratuïta. George Lucas va dirigir "THX 1138", film produït per Francis Ford Coppola i que, si bé no reflecteix violència física, sí que parla d'una violència i una repressió socials orwellianes brutals.

Sempre queda el dubte de si el que es fa és apologia de la violència i de la misogínia (en el cas de "Perros de paja") o si, per contra, es fa una dura crítica social a partir de personatges i situacions violentes i misògines. En tot cas, que cinc dels grans cineastes dels anys 70 (Peckinpah, Kubrick, Spielberg, Lucas i Coppola) coincidissin en un mateix any amb pel·lícules amb violència tant descarnada, em fa pensar que darrera de tot això hi havia un "caldo de cultiu", una crítica dura a la situació social que es vivia en aquells moments. No hem d'oblidar, per exemple, que en aquells moments s'estava en plena guerra del Vietnam i que s'estava començant a entrar en una de les pitjors crisis econòmiques i socials del segle XX. I, com sol passar, les crisis d'aquest tipus acaben tenint efectes en totes les disciplines artístiques. També en el cinema.

En tot cas, crec que és de justícia reivindicar el cinema de finals dels anys 60 i principis dels 70. Un cinema que és força dur, sec i violent, però que, al marge de la crítica social que duia incorporada, és el gérmen de bona part del cinema actual. Personatges com David Lynch o Quentin Tarantino, per exemple, no s'entendrien sense el que va suposar aquest cinema.

"The prisoner of Shark Island" de John Ford

2011-03-21T12:20:00.006+01:00

"The prisoner of Shark Island" és un exemple que John Ford no necessitava del western per a fer grans pel·lícules.

I és un exemple que, quan un director és un bon director, és això, un bon director. Però que quan un director és un director enorme, és o John Ford, o David W. Griffith, o Fritz Lang, o Orson Welles, o pocs més.

En aquest film, Ford parteix d'un dels fets històrics de més impacte de la història dels Estats Units: l'assassinat d'Abraham Lincoln (personatge del qual Ford no en va amagar mai la seva admiració). I ho fa amb una escena que, tinc la sensació, és un clar homenatge al creador del llenguatge cinematogràfic, David W. Griffith, i al seu film més famós: "El naixement d'una nació". L'assassinat de Lincoln es representa en tots dos films d'una manera molt similar. Tant, que em costa pensar que Ford no ho fes expressament. La relativa proximitat amb el cinema mut, a més, fa que les interpretacions dels actors i actrius en tots dos films conservin aquell to teatral tant característic dels inicis del cinema.

La il·luminació dura, fosca, profundament expressiva, però també amb un paper narratiu molt evident, transporten molts cops a ambients i films propis de l'expressionisme alemany o del cinema negre que tant bé va saber plasmar Fritz Lang.

El paper del fals culpable, obsessionat amb la seva llibertat i la seva innocència, fan d'aquesta pel·lícula una cinta que podria haver estat perfectament rodada pel mestre Alfred Hitchcock.

I, finalment, el conjunt de tot això el podia haver signat el personatge que va saber recollir les grans aportacions de tots els mestres anteriors: Orson Welles.

Però la signatura és de John Ford. Un dels més grans. Una de les meves debilitats.

Una catifa voladora

2011-03-19T12:42:00.003+01:00

"Una pel·lícula és una catifa voladora que pot arribar a tot arreu. No és una qüestió de màgia. És treball polític. Cal estudiar i investigar, registrar aquesta investigació i aquest estudi, i després mostrar el resultat (el muntatge) a altres combatents. (···) Rodar políticament una pel·lícula. Muntar-la políticament. Difondre-la políticament. (···) En literatura i en art, lluitar en dos fronts. El front polític i l'artístic".

Manifest

Al Fatah, Juliol 1970

Jean - Luc Godard

Lectures: “Vida i època de Michael K” de J.M. Coetzee

2011-03-14T23:35:00.002+01:00

Inicio aquí una nova tendència d’aquesta Llanterna Màgica. Suposo que influenciat per la meva introducció al món del guió cinematogràfic que obliga, a més d’escriure i de veure pel·lícules, a llegir. Per poc que pugui aniré comentant els llibres interessants que passin per les meves mans. Ja aviso que ningú ha d’esperar anàlisis tècniques com les que sovint faig amb les pel·lícules. No tinc el nivell per a fer-ho. Simplement m’agradarà comentar allò que em desperta les lectures que vaig fent.

Introduïdes les excuses i prevencions necessàries, començo. I ho faig amb la novel·la “Vida i època de Michael K”, de J.M. Coetzee, publicada per Edicions 62.

No sóc conscient d’haver llegit res de J.M. Coetzee abans. Cosa que reflecteix la meva relativa ignorància literària. Coetzee és un escriptor sud – africà que ha estat reconegut amb diversos premis d’abast internacional. Entre ells, el Premi Nobel de Literatura l’any 2003. A més de “Vida i època de Michael K”, ha escrit obres com “Dusklands”, “In the heart of the country”, “Esperant els bàrbars” o “Les vides dels animals”.

No sabria dir si “Vida i època de Michael K” és el relat de la degradació i supervivència d’un ésser humà, o de la degradació i supervivència d’una societat. O si és totes dues coses. O potser cap. En tot cas, Coetzee ens porta a les vivències d’un jove sud-africà, que es veu immers en una situació de pobresa extrema, que viu, sense voler-ho, en una guerra de la qual no en forma part i que, després de decidir viure al marge de tot el que l’envolta, és absorbit per les misèries, tant morals com físiques, que li imposa aquell món del qual no se’n sent part.

La novel·la té una forma circular. El personatge protagonista, Michael K (a qui el sistema un dia decideix que li canvia el nom per a passar a anomenar-lo Michaels, sense que ell, en ple procés de degradació, faci res per a evitar-ho), acaba al mateix lloc on comença. I això després d’haver fet quilòmetres a peu per les carreteres, d’haver viscut mesos aïllat a les muntanyes, després d’haver estat internat en un camp de concentració, després d’haver passat setmanes o mesos en una infermeria. Principi i final s’uneixen.

És una novel·la d’estil planer però dur. Cru. Tal com és el que reflecteix: la vida d’un personatge que no és ningú, o que és convertit en ningú, i a qui l’obligació de viure les situacions més indignes que ens puguem imaginar, el converteix en un personatge més aviat nihilista que no es planteja, en el fons, ni la necessitat de sobreviure.

Malgrat la cruesa de la novel·la, és de recomanable lectura. Em poso, doncs, altres obres de Coetzee a la cua de novel·les pendents.

"Valor de llei" de Joel i Ethan Coen

2011-03-08T09:31:00.006+01:00

Va arribar un moment que pensava que estava davant de “La nit del caçador” de Charles Laughton. Però no. El que estava veient era “Valor de llei”, la darrera pel·lícula dels germans Coen.

L’escena inicial amb una misteriosa neu caient gairebé de forma romàtica sobre el cos d’un home mort i, sobretot, l’escena climàtica en la qual, sota un enigmàtic cel estrellat, l’exhaust Rooster Cogburn (Jeff Bridges) carrega a Mattie Ross (Hailee Steinfeld) per a que sigui guarida de manera urgent, em van traslladar de manera immediata al fabulós (per bo i per fàbula) film de Laughton, interpretat de manera magistral per Robert Mitchum.

“Valor de llei” m’ha reconciliat amb els germans Coen. Si seguiu aquest bloc, sabreu que les darreres pel·lícules que havien presentat havien estat, per a mi, una decepció. No és el cas d’aquest últim film.

Els germans Coen ens introdueixen els elements claus i característics dels grans westerns. Venjances, forques, personatges fronterers. I un protagonisme central des del primer minut fins al darrer: la mort. Des de la mort del pare de Mattie Ross, fins a la tomba que simbolitza la mort de Rooster Cogburn. En mig d’aquests moments, la mort és omnipresent i, el que no passa sempre en un western, no és tractada de manera banal, sinó que és tractada com l’element central de reflexió del film.

Amb el transcurs del metratge va donant la sensació que els germans Coen es mouen com peixos a l’aigua amb el gènere del western. I, amb el seu estil peculiar, com no podia ser d’una altra manera, transformen la història en un western crepuscular modern. El to és profundament ombrívol i obscur, però té tocs d’humor negre i, el que el fa més especial, té aspectes que li donen un cert ambient màgic: les escenes comentades al principi o, per exemple, la misteriosa aparició d’un home-ós que trafica amb cadàvers per arrencar-los les dents. La dinàmica obscura i ombrívola l’exemplifica la protagonista que, en la seva adolescència, és una noia valenta, decidida i que afronta sense complexes la situació que li toca viure i que, en canvi, vint – i – cinc anys després s’ha convertit en una dona lisiada i amargada.

Les interpretacions mereixen un comentari a part. Sobretot la gran interpretació de Jeff Bridges, però també la de la jove promesa Hailee Steinfeld.

Per a què no penseu que tot és positiu, sí que crec que hi ha algun aspecte que coixeja. Per exemple, els girs excessivament bruscos que fan alguns dels personatges durant la pel·lícula. En aquest sentit, el pas de Bridges de “vell professional” a “vell professional borratxo” és, al meu entendre, massa precipitat. Un altre punt feble és el personatge interpretat per Matt Damon. Apareix i desapareix durant la pel·lícula fins a convertir-se en un personatge sobre el qual no sabem massa quin sentit té. Segurament podria ser molt més explotat i és que és “abandonat” de forma precipitada sense que al final se sàpiga quin ha estat el seu destí.

Malgrat aquestes debilitats de guió, el film és molt recomanable. Segurament no és un "Sin perdón" com alguns han volgut fer veure, però s'hi acosta. I això no és poc.

Nota de “Valor de llei”: notable.

Wim Wenders i 90 segons d'alerta

2011-03-06T19:27:00.007+01:00

Diuen que el nostre ull hi veu més que no pas nosaltres mateixos. És a dir, l'ull és capaç de captar coses, transmetre-les al cervell, mantenir-les en el nostre subconscient i provocar-nos, sense saber-ho, determinades actituds, sentiments i sensacions.

Que tot allò que estigui prohibit o que signifiqui una necessitat d'alerta se'ns assenyali de color vermell, no és casualitat. Com tampoc ho és que, els senyals contraris ens vinguin donats pel color verd. L'ull reacciona i envia el senyal necessari al cervell i aquest actua com cal. Els bons cineastes això ho saben. I juguen amb aquest valor.

Tot això ho dic perquè ahir al vespre vaig veure "L'amic americà" de Wim Wenders. I només un minut i mig de film em va servir per veure com un director és capaç de generar el to d'una pel·lícula a través del color. Els senyals d'alerta que ens dóna d'entrada Wenders, són espectaculars. En tansols 90 segons veiem: fons negre i títols de crèdit en vermell; un camió vermell; una furgoneta vermella; un cotxe vermell; un petit cartell vermell enganxat en un fanal; reflexes vermells als vidres d'un taxi; la llum vermella del taxi; un cartell publicitari vermell sobre el taxi; la façana vermella d'un edifici; una bombeta vermella encesa; el tap vermell d'una garrafa d'aigua; una tauleta vermella; de nou una bombeta vermella; un cartell amb el text "Exit" (sortida) també en vermell. Un minut i mig inicial trufat de vermells que indiquen clarament el to de la pel·lícula.

Si t'endinses en el film, a més, veuràs que aquest vermell s'acaba combinant contínuament amb els colors verds. Enfrontament vermell - verd. Enfrontament bé - mal. O, en aquest cas, la lluita interna del personatge principal que dubta entre entrar al món del mal per a salvar a la seva família d'una precària situació econòmica, o no entrar-hi a costa de continuar malvivint. El mateix Wenders en altres pel·lícules ("Paris, Texas", per exemple), també explota aquest recurs.

Mentre escric aquestes línies encara no he pogut trobar el fragment inicial al qual faig referència. El continuaré buscant. No obstant, he trobat el tràiler. També hi veureu aquest recurs. Un cel tant vermell només pot voler dir que el nostre personatge ha pres una decisió...

Vermells i verds al marge, "L'amic americà" és una pel·lícula sòrdida, sòbria, però sòlida. Amb el característic to cru i despiatat de bona part del cinema que es va generar a Europa i als Estats Units als anys 70.

Va ser un dels films que va consagrar Wim Wenders com una de les figures més prometedores del cinema europeu de l'època.

Menció a part mereix el repartiment, encapçalat per Bruno Ganz i Dennis Hopper, i del qual també en formaven part dos convidats especials d'autèntic luxe: els directors Nicholas Ray i Samuel Fuller.

Lliçó de guió: "Secrets d'un matrimoni" i "Saraband" d'Ingmar Bergman

2011-03-02T11:18:00.006+01:00

Tinc debilitat per Ingmar Bergman. Per les seves pel·lícules. Pels seus guions. Per la seva forma de fer cinema. Un cinema molt teatral, molt introspectiu, molt reflexiu, molt personal, molt nòrdic.

Un cinema, a més, amb un estil molt identificable. Ho facilita el fet que Bergman es creés un cercle d'actrius i actors habituals, tant en el cinema com en el teatre. Les esplèndides Liv Ullmann, Bibi Andersson o Ingrid Thulin, juntament amb grans actors com Max von Sydow o Erland Josephson, són "marca" Bergman.

Tot just aquest matí he acabat de llegir un llibre on hi són dues de les seves grans obres: "Secrets d'un matrimoni" i "Saraband". En cinema i televisió ("Secrets d'un matrimoni" va néixer com a mini-sèrie) els intèrprets principals eren Liv Ullmann i Erland Josephson.

Es tracta, i crec que no exagero, d'un manual de relacions personals. Diàlegs brillants que exposen amb cruesa les misèries i les virtuts de l'ésser humà. Tenint en compte que Bergman era de nacionalitat sueca, podeu imaginar que el to no és precisament optimista. Però tant se val. Es pot llegir d'una tirada. Diàlegs que s'enganxen els uns als altres i et porten, enmig d'una tragèdia interior dels personatges, del principi al final de la vida dels dos protagonistes.

Per cert, lectura obligada per a guionistes o aprenents de guionistes. Sobretot per aquells que vulguin rebre una lliçó de com dialogar.

Post ambulant...

2011-02-27T11:34:00.005+01:00

Ahir a la nit ens vam reunir una trentena de blocaires a un restaurant de l'Eixample. Alguns ens coneixiem. La majoria, no. Divertit això de posar cares al que fins ara eren pantalles. Bona experiència.

Del sopar en van néixer alguns "posts ambulants", posts escrits a mà que començaven amb el fragment d'algun llibre, i continuaven amb les aportacions dels i les blocaires.

Aquí teniu un dels posts ambulants. El post ambulant C:

Després de quatre o cinc dies de cel núvol, d'aigua de pluja enduta pel vent i de començar a patir les urpes del fred, s'agraeix un matí així, tot ple de sol...

(fragment de "El vertigen del trapezista" de J.M. Tibau)

Clar que no podia sinó lluïr amb el que havia d'arribar. Abans de sortir de casa, no va poder evitar fer una ullada a l'actualització dels blocs, imaginant els ulls que hi trobaria al sopar del vespre.

Escrit per Fanal blau.

Venint cap al sopar anava mirant els altres passatgers. Endevinava unes mirades envejoses amb olors de romaní (ROMERO). Sentint-se vigilat va dissimular i no va baixar a Verdaguer. Restà dempeus davant la porta i imità un turista que volia retratar la Sagrada Família.

En sortir al carrer, un grup de japonesos, mapa a les mans, preguntaren on era el sopar blocaire...

Escrit per La Cerdanya des de Can Fanga.

No va costar gaire trobar el lloc. Una munió de gent a l'entrada del local s'abraçaven uns als altres. I a dins un aldarull feia pressentir una vetllada trepidant. Una enganxina blanca amb el nom dels blocs encastada al pit. Una taula on els organitzadors ja feien pagar un sopar que, de moment, no se sabia ben bé com seria. Ens van dir d'empeus i amb el plat a la mà per poder parlar els uns amb els altres. I ja cansada com estic, necessitaria que em servissin...

Escrit per Llum de dona.

00:57. Força gent ha marxat ja. Hi ha hagut croquetes, vi, formatge, fuet, risoteràpia, cinema, butifarra, cafè, fotografies, amb flash i sense flash, gent dreta, gent asseguda, alguna cervesa, cames cansades, riures i somriures, enganxines, cd, Barbara Streisand (!), i unes quantes coses més.

Un bon final (o un bon principi) per a un dia que començà amb sol brillant i que acaba en una fosca nit.

Escrit per La Llanterna Màgica.

Anna Karina a l'Eroski

2011-02-12T13:29:00.008+01:00

Aquest matí he anat a comprar a l'Eroski. Cosa dels dissabtes. I, en arribar, a la caixa m'he fixat en el nom que portava escrit en una etiqueta la caixera: Anna Karina. I, al bell mig de l'aglomeració del supermercat, m'ha vingut de sobte la imatge de la gran Anna Karina a la no menys gran "Vivre sa vie".

Ignoro (no sóc atrevit com per a preguntar) si la caixera sap que comparteix nom amb aquesta actriu danesa (per carrera, gairebé francesa), que es va convertir en una de les muses del cineasta Jean-Luc Godard, i que també va estar sota les ordres de directors com Jacques Rivette, George Cukor, Luchino Visconti o Rainer Werner Fassbinder. El que segur que no sap aquesta caixera és que el seu nom dóna per escriure quatre línies d'aquest bloc.

Buñuel - Hitchcock: la retroalimentació dels clàssics

2011-01-31T00:40:00.003+01:00

Quan un clàssic arriba a ser clàssic, no és perquè sí. Per això és recomanable girar la vista enrere. Recórrer als millors, per arribar a entendre, ni que sigui mínimament, el sentit del que tenim en l'actualitat. I, una de les coses millors que tenen els clàssics, és que tenen la capacitat, no només de generar coses noves que marcaran el camí dels que vénen al darrera, sinó que també són capaços d'agafar coses que han fet altres clàssics i, si no millorar-les, sí afegir-hi ingredients propis que donen noves perspectives al que veus en pantalla.

Ahir vaig decidir recórrer a Luis Buñuel. Reconec que, tot i ser un dels grans del cinema és, per a mi, relativament desconenut. Que jo recordi, de Buñuel fins ahir només havia vist "Abismos de pasión", "El gran calavera" i "Tristana". Ahir hi vaig hi vaig afegir la pel·lícula "Él" de 1953. I em va servir per a reafirmar-me en el que deia al principi: quan un és clàssic, és per alguna cosa. O per moltes coses. Entre d'altres, com afirmava abans, per tenir la capacitat de retroalimentar-se amb el que han aportat altres clàssics.

Veient "Él", em va ser, per exemple, impossible dissociar Buñuel i Hitchcock. Em pregunto si sense "Rebecca" de Hitchcock, "Él" hagués tingut l'ambientació que té. I em pregunto si sense "Él" de Buñuel, "Vértigo" de Hitchcock hagués estat el que va ser. Les escenes que us enllaço a continuació, per exemple, tenen una relació evident. I no són escenes qualssevol. No. Són dues de les escenes centrals d'"Él" i de "Vértigo". Que, alhora, són dues de les pel·lícules centrals de la cinematografia dels dos directors.

És evident, doncs, que per a ser un gran cineasta no n'hi ha prou amb tenir grans idees, amb fer grans aportacions, sinó que també es necessita la humilitat de reconèixer les aportacions fetes per altres i, alhora, l'habilitat i la capacitat de transformar-les sense empitjorar-les. I això Buñuel i Hitchcock ho van saber fer. Per això, Buñuel i Hitchcock són dos dels grans clàssics de la història del cinema.

(Article publicat a Cinergia.net)

Silenci. Torna el Mestre.

2011-01-21T12:39:00.006+01:00

Bona definció la que fan a El País: "Empezó su carrera como John Wayne y a este ritmo la acabará como John Ford"

Vegeu aquí les estrenes de la setmana.

El potencial del nou cinema català

2011-01-17T20:09:00.000+01:00

Aquest vespre es lliuren els guardons de la tercera edició dels Premis Gaudí que atorga l'Acadèmia del Cinema Català. A l'espera de saber què és el que succeirà, de saber si es confirmen els pronòstics que donen a Pa negre com la gran triomfadora de la nit, o de saber si Elisa K, La Mosquitera o algun altre film donarà la sorpresa, crec que és de justícia fer un reconeixement al potencial que ens està oferint el cinema català dels darrers anys.

Acostumats com ens tenia el cinema català a ser el germà petit (o petitíssim) del prestigiós teatre català, no deixa de sorprendre la bona entrada a les pantalles de pel·lícules de joves directors i directores com Cesc Gay, Mar Coll, Albert Serra, Marc Recha o Isaki Lacuesta. Films com Ficció, Tres dies amb la família, El cant dels ocells, Petit indi o Los condenados (per posar una pel·lícula de cadascun dels directors mencionats), formen part, al meu entendre, del millor que ha generat el cinema europeu en els darrers anys. I, sí, dic europeu. No només català.

A aquest salt qualitatiu, s'hi ha d'afegir un salt també quantitatiu, com a mínim pel que fa al vessant més comercial del cinema. I és que en aquest camp el cinema català també hi està buscant un forat. El orfanato, Los ojos de Julia o Bruc, en són exemples.

Aquesta nit quatre pel·lícules opten a ser reconegudes com a millor pel·lícula del cinema català del 2010. Són les ja mencionades Pa negre (d'Agustí Villaronga), Elisa K (Judith Colell i Jordi Cadena) i La mosquitera (d'Agustí Vila), i Herois (de Pau Freixas). Sigui quina sigui la guanyadora, el que sembla clar és que, un any més, quedarà demostrat el potencial del nou cinema català. Enhorabona, doncs.

Article publicat a cinergia.net

Reis cinèfils

2011-01-06T20:35:00.005+01:00

Els Reis mags d'enguany han tingut sensibilitiat cinèfila.

Després de veure l'obra de teatre, i tenir sobre la taula com a pendents de veure "Secrets d'un matrimoni" i "Saraband" d'Ingmar Bergman, ara je en tinc el llibre. Ja puc fer el ple.

També ha caigut a les meves mans el guió d'"Inglourious basterds" de Quentin Tarantino.

I, finalment, el pack amb totes les temporades de "A dos metros bajo tierra".

Ara toca asseure'm, i gaudir!

Estrenes de la setmana

2011-01-05T09:30:00.001+01:00

Clica aquí per a veure algunes de les estrenes d'aquesta setmana

Un sense sostre, un gafapasta i Jean-Luc Godard

2011-01-04T10:45:00.001+01:00

Imatge que no té res a veure amb el post. Però és que no hi ha imatge que expliqui el post.

Diumenge. Immersos de ple en les festes nadaleneques. L'escenari: els cinemes Casablanca Kaplan. Uns cinemes que, per cert, conserven encara un toc familiar que els fa ser entre deixats i entranyables. Però, vaja, aquest no és el tema. No. En cartellera dues pel·lícules: Cyrus de Mark Vadik i Film Socialisme de Jean-Luc Godard.

A la cua per agafar entrades, 6 o 7 persones. Jo vaig sol. Hi ha pel·lícules per les quals no m'atreveixo a enganyar a ningú per a què m'acompanyi. Vaig a veure la de Godard. Per a què us feu una idea, el més comercial que ha fet Godard en els darrers anys és això. Mentre esperem que ens donin l'entrada, entra al cinema un ésser estrany. Un sense sostre. Amb tres bosses de plàstic plenes de coses a cada mà. I, sí, per molt progres que siguem tots els que fem cua, per molt progre que sigui anar a veure una pel·lícula al Casablanca, la reacció és d'estranyesa. D'incomoditat, diria. Què hi fa aquest aquí?

La cua avança. Agafo entrada. Quan arriba la seva hora, el sense sostre treu diners de la butxaca i agafa una entrada. No sé si per veure Cyrus o Film Socialisme. Jo entro a la sala. Comença la pel·lícula i m'oblido del sense sostre.

A mitja pel·lícula, mentre jo penso que s'ha de ser un cinèfil molt militant per aguantar una pel·lícula de Godard un diumenge de festes, un mudernugafapasta (jo com que més que mudernu, sóc pseudomudernu, encara no he fet el pas de comprar-me unes ulleres de pasta) no resisteix. S'aixeca i abandona la sala. Jo aguanto. Fins al final.

Acaba la pel·lícula. S'il·lumina la sala. Jo penso en el perquè de tot el que acabo de veure a través de la pantalla, penso en si seré capaç de digerir-ho i de treure'n l'entrellat. M'aixeco. I, a la vegada que ho faig jo, unes files més enrere s'aixeca el sense sostre. Amb les seves sis bosses de plàstic.

I no puc evitar pensar que és increïble veure com un sense sostre decideix gastar algunes de les seves monedes en veure una pel·lícula de Godard. I no puc evitar preguntar-me què deu pensar el sense sostre quan veu una de les últimes afirmacions que fa Godard en el seu film: "quan la llei no és justa, la justícia ha de passar per davant de la llei". I no puc evitar pensar que si, com diu l'Àngel Quintana, "cada cop que Godard estrena una pel·lícula, tot el cinema, de cop, envelleix vint anys", aquest sense sostre, amb el seu gest, segurament fa envellir tota la societat, de cop, vint anys.

Esperances 2011

2011-01-01T16:35:00.002+01:00

El meu top 10 del 2010

2010-12-30T20:45:00.008+01:00

Aquí teniu la clàssica llista amb les 10 millors pel·lícules que he vist enguany al cinema, i amb la corresponent resenya que, en el seu moment, he fet de cadascun dels flms.

1- "La cinta blanca" de Michael Haneke.

2- "The girlfriend experience" de Steven Soderbergh.

3- "Nothing personal" d'Urszula Antoniak.

4- "El discurs del rei" de Tom Hooper.

5- "Aita" de José María de Orbe.

6- "Un profeta" de Jacques Audiard.

7- "18 comidas" de Jorge Coira.

8- "The social network", de David Fincher.

9- "Film Socialisme" de Jean-Luc Godard.

10- "London River" de Rachid Bouchareb.

PD: Després de llegir el comentari de l'Imma, afegeixo una secció de pel·lícules que també mereixen una menció honorífica, tot i no estar entre el top 10: "Còpia certificada", "Shutter Island", "Canino", "Madres e hijas", "The hurtlocker" i, segurament, alguna més.

Un nadal de cine (4): "El discurs del rei" de Tom Hooper

2010-12-30T19:32:00.006+01:00

Les pel·lícules i els actors i actrius angleses, tenen un nosequè, un segell, que els fa molt especials. Sempre hi haurà excepcions, òbviament. Però el cert és que no estranya anar a veure una pel·lícula anglesa i sortir de la sala de cinema dient "quines interpretacions més solvents", "quina ambientació més encertada", "quins diàlegs". Cert tipus de cinema anglès ho sol tenir tot això. I no m'estranyaria que això sigui degut a la gran tradició teatral del país de Shakespeare.

"El discurs del Rei" té totes aquestes característiques, i d'altres. És una bona pel·lícula. Amb molt bones interpretacions (especialment les de Colin Firth i Geoffrey Rush). Amb una estructura de guió clàssica, amb punts de gir que enganxen i amb diàlegs potents. Amb una ambientació en l'Anglaterra de la primera meitat del segle XX (la pel·lícula acaba en el moment en que la Gran Bretanya decideix participar a la II Guerra Mundial) que funciona com una part important de l'engranatge del film (impressionen escenaris com l'Abadia de Westminster o els diversos palaus reials britànics). I amb una gran tria musical, amb especial menció a la 7ª Simfonia de Beethoven que sona en l'escena clímax del film.

I tot això amb un fil argumental prou atractiu: com un rei d'Anglaterra pot superar el seu tartamudeig.

Nota de "El discurs del rei": notable.

Un Nadal de cine (3): "Gelegenheitsarbeit einer Sklavin" (Treballs temporals d'una esclava) d'Alexander Kluge

2010-12-28T13:48:00.002+01:00

Després de veure diumenge passat el darrer film de Jean-Luc Godard, se'm va despertar el cuquet, i he volgut recuperar el cineasta alemany Alexander Kluge, reconegut admirador del director francès.

I ho he fet amb la pel·lícula "Gelegenheitsarbeit einer Sklavin" (Treballs temporals d'una esclava), de l'any 1973.

És un film de clara influència godardiana i, en general, de la nouvelle vague francesa. "Al final de l'escapada", "Vivre sa vie" i altres films de Godard són referència per Kluge. I es nota en aquesta pel·lícula i en d'altres com la seva òpera prima "Una noia sense història", de l'any 1966.

"Treballs temporals d'una esclava" és un treball cru. En blanc i negre, i amb uns moviments de càmera bruscos, trencaments de racord, etc. Retrat d'una societat alemanya decadent, d'una època combulsa, d'un sorgiment de consciència obrera i feminista. Ens exposa sis mesos de la vida d'una noia que comença practicant avortaments clandestins (dura, per directa i sense complexes, l'escena de la pràctica d'un dels avortaments) per mantenir al seu marit i que, poc a poc, va adquirint consciència política i social fins a liderar la lluita contra el tancament d'una fàbrica alemanya que estava a punt de deslocalitzar-se i traslladar-se a Portugal (hi ha coses que no canvien amb el pas del temps).

"La seva dona és comunista?" li pregunta el directiu de l'empresa al marit de la protagonista,"el que fa la seva dona és il·legal. És socialisme", continua. "És una de les seves manies", respon el marit.

La pel·lícula és considerada una de les grans obres de Kluge. Molt recomanable veure-la.

Un Nadal de cine (2): "Film Socialisme" de Jean-Luc Godard

2010-12-26T19:45:00.006+01:00

Recordo que quan es va estrenar la darrera pel·lícula d'Alain Resnais escrivia, en aquest mateix bloc, que només per ser la darrera (per ara) pel·lícula de Resnais, calia anar-la a veure. Amb aquesta mateixa filosofia he anat a veure avui "Film Socialisme" de Jean-Luc Godard.

No amagaré que és un film poc convencional, en la línia habitual de Godard. Trencador, en la línia habitual de Godard. Difícil, en la línia habitual de Godard. I no amagaré, o recomanaré, que si aneu a veure-la, hi aneu amb l'actitud adequada. Que no és una altra que la de tenir la capacitat d'abstraure-us de la incomoditat de no saber què és el que està passant en la pantalla, de no entendre el perquè de les coses. Si us sabeu abstraure d'aquesta incomoditat, fareu una passa important i podreu gaudir d'un torrent d'imatges, missatges, sons, silencis, colors, moviments, aparentment inconnexes, però indubtablement lligats en una espècie de collage complex, que formen un conjunt poc menys que fascinant. Difícil, com dic al principi, però fascinant.

Us confesso que aquesta capacitat d'abstracció, a mi m'ha costat ben bé tres quarts d'hora. Però un cop passat aquest límit, m'he relaxat i m'he endinsat en el que veien els meus ulls i (suposo) processava el meu cervell.

"Film Socilaisme" és un collage. Un collage de sons potents, bruts, absents. D'imatges gravades amb mòbil, amb format digital, de plans monumentals. Un collage de frases. De diàlegs superposats. De protagonisme coral. M'atreveixo a dir que aquest protagonisme coral, habitual del cinema soviètic dels anys 20, té alguna cosa a veure amb el títol de la pel·lícula (els cineastes soviètics teoritzaven que la ideologia de les pel·lícules no només s'havia d'expressar a partir de que passava sinó en el com s'expressava; i una de les conseqüències va ser que en el cinema soviètic dels anys 20 no hi havia protagonistes principals, sinó que el protagonisme era col·lectiu. Això també passa en aquest film de Godard).

És una obra on s'hi veuen clares les "obsessions" ideològiques de Godard, amb referències contínues a la II Guerra Mundial, a la Guerra Civil espanyola, a Palestina, al capitalisme, a la deriva actual d'Europa, als valors o manca de valors de la societat actual, etc. Però també la filosofia que ha impregnat sempre al seu cinema, i a les seves reflexions sobre el cinema.

Alguns exemples es trobe en els contínus intertítols o en els diàlegs inconnexes del films: "Amb el sorgiment de la cultura digital, la humanitat s'enfrontarà amb conflictes que no ens donaran el luxe de presentar-se"; "Fa falta valor per pensar"; "No dir res: mostrar primer"; "No parlar d'allò invisible: mostrar-ho"; "Pensa bé per què lluites, perquè podries obtenir-ho"; "Alliberar i federar les nostres humanitats". I la frase final: "Quan la llei no és justa, la justícia ha de passar per davant de la llei. No comment".

I no puc acabar aquest escrit sense expressar la meva admiració pel fet que un film com aquest, modern i trencador, tant en el fons com en les formes, el signi una persona que tot just fa vint-i-tres dies va arribar als 80 anys.

Nota de "Film Socialisme": notable.

PD: Acabo de llegir una frase de l'Àngel Quintana que crec que resumeix prou bé el cinema de Godard: "Cada cop que Jean-Luc Godard estrena una pel·lícula, tot el cinema, de cop, envelleix vint anys".

33 anys sense Chaplin

2010-12-25T11:37:00.003+01:00

Chaplin no hauria d'haver mort mai.

Però posats a triar la data de morir, ho va fer prou bé: va triar un dia festiu a gairebé tot el món.

Avui fa 33 anys que Charlot ens va dir adéu.

Un Nadal de cine (1): "Angel" d'Ernst Lubitsch

2010-12-25T00:26:00.003+01:00

Primer dia de vacances, i primera pel·lícula del meu cicle privat nadalenc de cinema. He començat amb "Angel". Una pel·lícula de l'any 1937.

Unir Ernst Lubitsch i Marlene Dietrich és garantia d'èxit. Si a més hi sumes actors com Melvyn Douglas o Herbert Marshall, la cosa ja va agafant dimensions notables.

Tot i que "Angel" no és, segurament, de les obres més destacades de Lubitsch, sí que té ingredients bàsics del que va suposar el cinema del director alemany nacionalitzat nord - americà: Diàlegs brillants, lleugers però profunds; protagonisme essencial de la música que fa de fil conductor de la història; escassos exteriors i molts interiors amb jocs continus d'espais i d'obertura i tancament de portes; fotografia de tall clàssic (Charles Lang n'és el director de fotografia com ho va ser d'altres pel·lícules com "Some like it hot" o "Sabrina"), etc.

Mostra d'un breu diàleg de la pel·lícula. Es tracta de l'escena de la primera cita entre el personatge que interpreta Marlene Dietrich i el personatge de Melvyn Douglas que acabaran sent amants. (A llegir imaginant el rostre de femme fatale de la Dietrich, clar)

Melvyn Douglas: No em vols dir el teu nom, ni deixes que et digui el meu.

Marlene Dietrich: No ho hem deixat clar a la sopa i després a l'amanida? Per què fer malbé una nit perfecta amb noms? No vull saber el teu nom. Sigui quin sigui, sé que no et quedarà bé.

En definitiva, un bon començament per un Nadal de cine. Quina serà la propera pel·lícula?

Ha mort Blake Edwards...

2010-12-16T23:14:00.003+01:00

...i, només per aquesta escena, mereix estar entre els més grans.

Mira que m'agrada el cinema actual, però quan veig escenes com aquestes moro de ràbia de no haver pogut viure l'època del cinema clàssic. Aquesta escena, en pantalla gran, de les de cinema de veritat, havia de ser simplement brutal.

PD: I quan el cinema trobi una altra cara com la d'Audrey Hepburn, aviseu-me si us plau.

Off Cinemart

2010-12-15T08:35:00.001+01:00

La primavera de 2011 se celebrarà a Barcelona la primera edició del CINEMART, el Festival Internacional de Cinema d'Autor de Barcelona. Una bona iniciativa que ha de servir per a què Barcelona, novament, sigui un centre neuràlgic de l'aposta per a propostes culturals situades més aviat fora del circuït purament comercial que sol envoltar el món del cinema.

Com a prèvia al CINEMART, l'organització ens ofereix l'OFF CINEMART, un tastet del que ens espera la primavera de l'any que ve. L'OFF CINEMART començarà demà dijous i s'allargarà fins diumenge, al cinema Verdi Park de Barcelona. Si feu un cop d'ull a aquesta web, podreu consultar la programació i horaris del festival.

Si podeu, feu-vos un forat a l'agenda. Aquests tipus de festival sempre ofereixen sorpreses agradables.

Tràiler de "Tokyo sonata" de Kiyoshi Kurosawa, un dels films que es podrà veure aquests dies al Verdi Park

Article publicat a Cinergia.cat

"18 comidas" de Jorge Coira

2010-12-13T01:12:00.003+01:00

"18 comidas" és el segon llargmetratge del gallec Jorge Coira. I, sens dubte, es tracta d'un treball més que remarcable.

Film d'aquells que podriem qualificar de "petits", intimistes, que reflecteixen la realitat de la vida quotidiana. Sobretot de la generació de persones que ara es troben (ens trobem) entre els 30 i els 40 anys. No serà estrany que ens sentim identificats amb el que veiem a la pantalla en més d'una ocasió.

Coira el que fa és construir un collage amb protagonistes corals i amb creuament d'espais i temps (això sí, repartit tot en un sol dia), amb el risc que això suposa tant des del punt de vista de la creació-coherència del guió, com des del punt de vista del muntatge. Però el resultat és efectiu. Molt efectiu.

És de destacar el paper del grup d'actors i actrius. I és que, en bona part, la interpretació, per voluntat del director, es va basar en la improvisació. I això fa que les escenes més dramàtiques i intenses del film, es transformin en escenes molt més realistes.

El missatge final del film és agredolç. Personatges tristos, perduts, sense rumb, però que no renuncien a buscar la felicitat que tothom necessita i mereix. I tot això a l'entorn, sempre, d'allò que sol unir de forma més habitual a les persones: una taula plena de bon menjar.

Nota de "18 comidas": notable.

Jean-Luc

2010-12-02T01:23:00.003+01:00

Cineastes mediocres n'hi ha milers. Mals cineastes n'hi ha molts. Bons cineastes n'hi ha alguns. Mestres del cinema n'hi ha pocs. Cineastes que hagin canviat la història del cinema es poden comptar gairebé amb els dits d'una mà.

David W. Griffith i Chaplin als Estats Units dels anys 10; F. W. Murnau a l'Alemanya i Eisenstein a la Unió Soviètica dels anys 20; Roberto Rossellini a la Itàlia dels anys 40; i Godard a la França dels anys 60.

Precisament demà Godard farà 80 anys. Un dels mestres que va trencar amb el cinema clàssic i que va revolucionar el cinema francès i mundial dels anys 60. El cap visible de la Nouvelle Vague. Sense ells cineastes com David Lynch o Lars von Trier no serien el que són.

Godard ha creuat cinc dècades de la història del cinema i continua sent modern. La qual cosa diu molt d'ell. O molt poc del cinema actual.

Cineasta complert. Perquè a més de fer cinema, reflexiona sobre el cinema. Perquè a més de mostrar-te cinema, et fa reflexionar sobre el cinema. Perquè, diuen, més que cineasta, o a més de cineasta, és filòsof.

"Les tres quartes parts dels realitzadors perden quatre hores amb un pla pel qual requereixen només cinc minuts de treball de posada en escena pròpiament dit; per part meva, prefereixo que hi hagi cinc minuts de treball per a l'equip tècnic i conservar tres hores per a mi, que em permetin reflexionar sobre el que estic fent"

I, atenció a la manera amb que parla de la bellesa, de la justícia i de Rossellini:

"Rossellini és una altra cosa. És l'únic que posseeix una visió justa, total de les coses. Per tant, les filma de l'única manera possible. Ningú pot rodar un guió de Rossellini, perquè acabarà plantejant-se sempre preguntes que ell no es planteja. La seva visió del món és tan justa que la seva visió del detall, formal o no, també ho és. En ell un pla és bell perquè és just, un pla aconsegueix ser bell perquè és just; en la majoria de la resta, un pla arriba a ser just a força de ser bell. Intenten construir una cosa extraordinària i si, efectivament, aconsegueixen que així sigui, descobrim llavors les raons que existien per a fer-ho. Pel que fa a Rossellini, fa sobretot aquelles coses que té raons per fer. És bell perquè és així"

Godard, a més, és modest: "Jo voldria fer també, com Fritz Lang, plans que siguin extraordinaris per si mateixos, però no ho aconsegueixo. Per tant, faig una altra cosa".

Però a part d'això, Godard ha sabut evolucionar, a través de la reflexió i la innovació, situant-se, com deia abans, encara a l'avantguarda del cinema d'autor mundial.

Una mostra d'aquesta capacitat d'innovació és un dels films (curt, però film) que més m'han impactat. Ja el vaig posar en alguna ocasió a la Llanterna Màgica. Però en el vuitantè aniversari de Godard, crec que val la pena gaudir de "Dans le noir du temps", pel·lícula filmada per Godard l'any 2002, quan tenia 72 anys.

Gaudiu-la.

"Còpia certificada" d'Abbas Kiarostami

2010-11-28T10:07:00.009+01:00

"Còpia certificada" és una pel·lícula peculiar. D'entrada és de valorar que, novament, ens trobem davant d'un film que aborda la relació directa que tenen les diferents disciplines artístiques. En aquest cas ens planteja, en format cinema, un debat centrat en la pintura però que, en realitat, també podria ser extensible a qualsevol altre àmbit artístic: el valor, o no, de les obres artístiques que, lluny de ser les originals, en són còpies idèntiques.

Des del punt de vista del guió, l'encert és que aquest debat el trasllada a l'essència de la pròpia realitat i a les pròpies relacions humanes. I és que el títol de la pel·lícula, "Còpia certificada", no fa referència només al debat artístic que he citat, sinó que és un joc de paraules aplicable, també, a la realitat que viuen la parella protagonista de la pel·lícula. Són qui semblen ser? Són una còpia? És un joc interessant al qual ens aboca Abbas Kiarostami, i que ens fa dubtar si estem davant d'una parella, de diferents parelles, de realitats, de còpies... Un joc que, ni el propi director, ens vol acabar de resoldre.

Interessants interpretacions, espais molt definitoris del que estan vivint els protagonistes, girs de guió que fan sòlida una estructura narrativa aparentment complicada i escenes de les que es recorden, donen potència a aquest film.

Nota de "Còpia certificada": notable baix.

Estels que s'apaguen

2010-11-20T14:39:00.003+01:00

Ja fa més de tres anys que escric amb assiduïtat sobre cinema en diversos espais d’internet. Intento escriure sobre pel·lícules, sobre actors, actrius, directors. Però sobretot sobre sentiments. Perquè al cap i a la fi, quin sentit té el cinema, i qualsevol altra disciplina artística, si no és capaç de generar sentiments?

Segurament el sentiment més difícil de suportar pel conjunt de la humanitat és el de la pèrdua de persones estimades, el de l’absència, el de la mort. Però aquest sentiment és, alhora, el que dóna més sentit a la vida. És el que la fa més valuosa. Aquestes línies, que no són més que simples reflexions sense cap valor, em vénen al cap perquè m’adono que, en aquests anys, he escrit molts articles de comiat de persones que han esdevingut mites del cinema. Comiats que, en certa manera, deixen orfe el setè art. Estels que s’apaguen. El darrer ha estat Luis García Berlanga. Però la llista dels darrers anys és llarga. Llarguíssima. Paul Newman, Ingmar Bergman, Fernando Fernán Gómez, Tony Curtis, Arthur Penn, Claude Chabrol, Dennis Hoper, Michelangelo Antonioni… I podriem continuar.

Un té la sensació que els grans ens deixen. I que després dels grans hi ha un buit. Però és, de ben segur, una sensació injusta. Perquè darrera dels grans, per què no?, en poden venir de més grans. Isaac Newton deia que si ell havia vist més lluny que la resta era perquè havia pogut pujar a esquenes de gegants. I des de dalt de l’esquena d’un gegant la vista arriba molt, molt més lluny.

Als amants del cinema, doncs, només ens cal esperar que hi hagi algú que estigui pujant a les esquenes d’aquests gegants, d’aquests estels que s’estan apagant. Si algú hi arriba estarem d’enhorabona. I, això sí, mentre esperem que algú hi arribi, podem continuar gaudint d’un dels elements màgics del cinema: podem continuar gaudint de la luminositat dels estels, fins i tot quan s’han apagat.

Article publicat a cinergia.cat

Frases (5): La Història i la vida

2010-11-18T16:00:00.003+01:00

Bones frases no fan un bon guió. Però hi ajuden.

"La Historia pasa muy lenta, y la vida muy rápida"

"Aita" de José María de Orbe

2010-11-18T01:02:00.007+01:00

"Aita" és un exercici cinematogràfic engrescador. Una d'aquelles pel·lícules arriscades que mereixen ser vistes, ser analitzades i ser valorades. Lamentablement la cosa mediàtica actual no sol apostar per iniciatives novedoses que trenquin amb el que està comercialment establert. I el resultat és evident: dia de l'espectador, a les 19:25h., a un cinema de la Rambla de Catalunya de Barcelona, 5 persones a la sala. Això que us heu perdut.

Tampoc us enganyaré. Si sou de tendència a badallar amb els plans fixos més o menys llargs; si us alteren els nervis els silencis prolongats; si trobeu banals les converses sobre la quotidianitat; si penseu que una habitació buida és només una habitació buida; millor que no feu l'esforç.

Però la gràcia d'aquesta pel·lícula està en saber valorar que si un pla és fixe i llarg és perquè el que vol transmetre s'ha de transmetre amb un pla fixe i llarg i no d'una altra manera; la gràcia d'aquesta pel·lícula està en saber veure que els silencis molts cops diuen més que les paraules; la gràcia d'aquesta pel·lícula està en intuïr la profundíssima profunditat que poden tenir les quotidianíssimes converses quotidianes; la gràcia d'aquesta pel·lícula és percebre que un espai, una habitació buida, pot convertir-se en un personatge més que mereixeria sortir en els títols de crèdit.

Amb les reflexions i sentiments a l'entorn de la mort com a teló de fons, com a absència present en tot moment, "Aita" és una barreja de tradició i modernitat. Tradició per l'espai i els personatges: un antic casalot d'una zona rural d'Euskadi en la qual només hi viu un veterà i ateu vigilant que rep asiduament la visita d'un amic capellà. I modernitat per la forma: des dels silencis i plans ja comentats, fins als moments que voregen el vídeo-art o el format quasi-documental.

Atenció amb la bellesa pictòrica de gairebé tots els plans de la pel·lícula. De fet, el director José María de Orbe, diu en un article publicat per Cahiers du Cinema que "a més dels antecedents cinematogràfiques més evidents, m'interessaven altres referents en les arts plàstiques, com és la desocupació de l'espai de les escultures de Jorge Oteiza, en les quals el buit és el protagonista absolut de les formes, i la plenitut i l'emoció de les teles del pintor Mark Rothko".

En fi, que espero que us decidiu a trencar aquesta barrera que ens imposen davant de propostes agosarades i feu el pas de valorar aquestes apostes.

Nota de "Aita": notable

Ens deixa Berlanga, ens queda el seu cinema

2010-11-13T11:13:00.001+01:00

I escenes memorables com aquesta:

Al final de l'escapada

2010-10-29T23:28:00.005+02:00

Una de les meves pel·lícules preferides és "Al final de l'escapada" de Jean-Luc Godard.

Un dels personatges que més m'ha impressionat dels que he conegut fins ara ha estat en Miguel Núñez, mort aviat farà dos anys.

Per això espero amb impaciència l'estrena del documental d'Albert Solé que, després de retratar la vida i la lluita del seu pare contra la dictadura i contra l'Alzheimer, ha decidit rodar un film sobre la vida i lluites de Miguel Núñez. L'última lluita, la lluita per una mort digna. Al final de l'escapada.

Confesso que aquest tràiler, a part de posar-me la pell de gallina, em fa caure alguna llàgrima.

"The social network" de David Fincher

2010-10-25T00:06:00.006+02:00

"The social Network" serà, segurament, un dels fenòmens cinematogràfics de la temporada. Un film que, aparentment, tracta sobre una xarxa social com Facebook que té enganxats a 500 milions de persones és garantia d'èxit. Però, paradoxalment, el darrer film de David Fincher no és una pel·lícula sobre Facebook. Diria que ni tansols és un film sobre les xarxes socials. Personalment crec que és una pel·lícula destinada a fer pensar en una determinada cultura de la competititvitat i de l'acceleració (i veureu que em faré pesat amb aquest terme) a la qual segurament la societat actual ens està duent. Afortunadament, però, Fincher ens exposa aquestes qüestions sense fer-ho de manera alliçonadora i paternalista.

Des del punt de vista formal és una pel·lícula accelerada des de la primera escena (escena que, per cert, si veus la pel·lícula en versió original, t'agafa a contrapeu per la velocitat dels diàlegs i t'obliga a posar tots els sentits en la pantalla, sobretot si no domines del tot l'anglès). I és que, com dic, els diàlegs són accelerats, com ho és el muntatge (fins i tot hi ha alguna elipsi temporal que per l'acceleració no acaba de quedar clara) o la música, que també fa provocar la sensació que la pel·lícula va a un ritme molt picat.

Però, malgrat que aquesta acceleració en alguns moments pugui provocar fins i tot certa incomoditat a l'espectador, el cert és que l'acceleració quadra molt amb l'acceleració i el creixement exponencial, brutal, del fenomen protagonista de la pel·lícual i del tipus de "cultura" que aquesta ens vol retratar.

La sensació és que, si bé no es tracta d'una pel·lícula rodona del tot, sí que estem davant d'un film pensat de forma detallada. Dues escenes exemple del que vull dir: una escena d'una competició de rem entre universitats en la qual la música d'Edward Grieg (passada per la necessària transformació electrònica) n'és la protagonista. Es tracta d'una música que comença a un ritme i volum sostingut i que acaba amb ritme accelerat i amb una explosió sonora final que bé podria ser un mirall del que exposa el film.

I una altra escena, que en realitat en són dues: la primera escena caracteritzada per un diàleg de ritme vertiginós, marejant, entre Mark Zuckerberg (el creador de Facebook) i la seva nòvia, acaba amb una frase d'aquesta darrera dirigida a Zuckerberg, que és més o menys aquesta: "Et penses que no agrades a les noies perquè ets un freaky, però no és cert. No els agrades perquè ets un gilipolles". I, en la darrera escena de la pel·lícula, una altra noia li diu alguna cosa com: "Mark, no ets gilipolles. Simplement t'esforces molt en aconseguir ser-ho". És a dir que Fincher fa un intent de tancar el cercle de la pel·lícula unint la primera amb la darrera escena. Per cert, si comparem el ritme i la velocitat dels diàlegs d'aquestes dues escenes (acceleradíssims en la primera escena i pausats en la darrera), i si comparem els espais on es duen a terme aquestes escenes (una en un bar ple de gent jove i ple de soroll, i l'altra en un despatx diàfan, silenciós i amb només dues persones), ens adonarem que Fincher fa un retrat brillant de l'evolució del personatge principal de la pel·lícula.

"The social network" és una pel·lícula que agradarà o no, però que, certament, té un interès evident. Per tant, és recomanable anar a veure-la.

Nota de "The social Network": notable baix.

3 anys de Llanterna Màgica

2010-10-16T13:33:00.006+02:00

Sí, sí. Ahir va fer tres anys que vaig obrir aquesta Llanterna Màgica. La vaig obrir amb cert pudor, amb certa vergonya, però amb ganes d'anar deixant per escrit el que aprenia a classes de cinema, el que anava sentint veient pel·lícules, llegint coses diverses sobre el setè art.

Durant aquests tres anys he anat canviant. I ara, llegint algunes coses de les que vaig escriure al principi, no puc evitar posar-me una mica vermell. Però vaja, suposo que és normal. Cada moment vital és diferent i, per tant, les reflexions, les visions, els sentiments, varien inevitablement.

La Llanterna Màgica és per a mi un espai molt personal. Me la prenc com una cosa que, tot i ser pública i ser oberta a tothom, forma part del meu bagatge personal. Per això de vegades surten posts de caràcter molt intern, gairebé íntim. És el cas del post "Estimat Charlie Chaplin", un post que sé que va emocionar a més d'una persona. No era la meva intenció, però em va sortir així.

Però també vull que sigui, i a cops ho és, un espai col·lectiu on tothom que vulgui hi pugui dir la seva sense complexes. Per això em va fer molta il·lusió l'èxit que va tenir la inciativa de preguntar-vos quines eren les pel·lícules de la vostra vida. Per cert, el podi de les pel·lícules de la nostra vida el van formar "El Padrino", "Blade Runner" i "Amélie".

Aquests tres anys també han servit per veure com ens van deixant, poc a poc, grans estrelles del cinema: Paul Newman, Fernando Fernán Gómez, Claude Chabrol, Dennis Hopper, Tony Curtis... i altres que em deixo.

I quines han estat les millors pel·lícules d'aquests tres anys? Doncs si faig cas a la puntuació que poso a les pel·lícules que veig (exercici de vegades complicat) m'adono que els millors (per a mi, és clar) films d'aquests tres anys han estat "Gran Torino" de Clint Eastwood, "Inglourious basterds" de Quentin Tarantino, "Los condenados" d'Isaki Lacuesta, "La cinta blanca" de Michael Haneke i "The girlfriend experience" de Steven Soderbergh. Qüestió de gustos.

En fi, que han estat tres anys de cinema i d'aprenentatge. I espero que en siguin més, molts més.

"Fase 7" de Nicolás Goldbart

2010-10-15T11:17:00.007+02:00

El Festival de Sitges és una capsa de sorpreses. I, tot s'ha de dir, les sorpreses poden ser negatives o positives. Diumenge passat ens disposavem a anar a veure la darrera aventura fílmica de John Carpenter. Però, oh sorpresa, arribem a Sitges i, després de fer cua gairebé una hora (i que el típic senyorgranfentseeldespistatmòbilenmà intentés colar-se) les entrades estan esgotades. Les de les dues sessions programades i la de la sessió extra que programen a les 8h. del matí. Demanem a la noia de la guixeta que ens doni una entrada per alguna pel·lícula que facin a la tarda. I ens dóna entrades per veure "Fase 7". Comèdia negra apocalíptica ens diu. Argentina. Buf...

Després d'unes tapes (la dieta pot fer un break) anem cap a l'Hotel a veure la pel·lícula.

M'allargo una mica en el pròleg perquè la pel·lícula no passarà a la història del cinema. És, però, entretinguda. Rius força amb un humor negre violent (apocalíptic perquè l'acció se situa en un entorn afectat per un virus estrany) tipus Álex de la Iglesia, germans Coen, Tarantino i els seus. Tot i que Nicolás Goldbart (el director) assegura que la seva inspiració està en John Carpenter i en Sergio Leone. I és cert que alguns moments, i alguns personatges, recorden als Spaghetti western de l'italià.

Les interpretacions hi fan força. Sobretot destaca la d'un Federico Luppi ben diferent al que estem habituats: un silenciós villà (villano és villà en català?), amb ulleres de sol i escopeta rebentacaps, a l'estil de l'Anton Chigurh interpretat a la perfecció per Javier Bardem a "No country for old men", però amb 75 anys a l'esquena i, segurament, amb menys mala llet.

En definitiva, una bona proposta per passar una bona estona. Que no és poc.

Nota de "Fase 7": aprovat alt.

Nota: he vist la pel·lícula per segon cop i m'ha agradat més. Així que he passat de posar-li un aprovat alt a posar-li un notable baix.

"Bicicleta, cullera, poma" de Carles Bosch

2010-10-13T12:05:00.002+02:00

És recomanable, de tant en tant, fugir de la ficció cinematogràfica i fer una incursió en el documental. Gènere que, els que em coneixeu, sabeu que m'interessa de manera especial.

Si el documental parla d'una problemàtica social (com sol ser habitual), guanya interès. Si el protagonista és un personatge públic i reconegut, encara més. I, si a sobre, el tema tractat et porta a una vivència personal propera, l'interès ja és total.

És el cas del documental "Bicileta, cullera, poma", dirigit per Carles Bosch, i que ens ofereix el sgeuiment que el director li ha fet en els darrers dos anys a Pasqual Maragall, des que li van detectar la malaltia de l'Alzheimer.

El muntatge del film òbviament no és el més important. Però un documental ben muntat és molt més efectiu, i et transmet molta més informació (i passió) que un documental mal muntat. Em direu que això no és qüestió només del documental, cert. Però el documental, i aquest de manera ben especial, ha de buscar en molts moments el punt d'emoció, aquell punt, si voleu, de fer caure la llàgrima. I aquí, triar una bona combinació d'imatges, de música, de ritme, és essencial. I el muntatge de "Bicicleta, cullera, poma" ho aconsegueix.

El fons del tema tractat, al final, no ofereix massa novetats. Però el que sí que aconsegueix és fer reflexionar. De manera desordenada:

- L'Alzheimer ens iguala a tothom. Ja pots ser president de Catalunya, president dels Estats Units, el meu avi, o la veïna del tercer. Si t'ataca, t'ataca.

- L'Alzheimer, paradoxalment, ens continua mostrant les diferències socials. L'enteresa amb la que Maragall viu la seva malaltia no és qüestió només del caràcter del personatge. No tothom pot tenir una doctora de l'Hospital de Sant Pau al seu servei, no tothom té els recursos per a muntar una fundació que investigui sobre la malaltia, no tothom té una oficina al seu servei que li faciliti la vida, no tothom té una família que es pugui dedicar a la cura del malalt. Millor dit, gairebé ningú pot tenir aquestes facilitats.

- L'Alzheimer és una malaltia que no només afecta al malalt. Afecta, i molt, al seu entorn.

- Tinc un avi que actualment té Alzheimer i un altre avi que va morir de la mateixa malaltia. Si la genètica fa el seu curs, tinc uns quants números de loteria comprats. Esperem que la ciència aconsegueixi fer front a la genètica.

Nota de "Bicicleta, cullera, poma": notable baix.

He vist "Blade Runner", ja sóc un bon cinèfil

2010-10-04T23:58:00.002+02:00

Sí. Cert. Amb 36 anys i mig de vida, amb uns quants centenars de pel·lícules vistes, amb quatre anys que fa que em dedico amb més intensitat al cinema, amb gairebé tres anys de Llanterna Màgica, amb tot això, encara no havia vist "Blade Runner".

Fins ahir a la nit. Ara sí. Ja puc dir que sóc un bon cinèfil.

I què dir de "Blade Runner" que no s'hagi dit ja?

D'entrada dir que m'ha semblat una molt bona pel·lícula, però vull tornar-la a veure amb calma (feia temps que no veia una pel·lícula en directe per la tele sense possibilitat de parar el dvd, tirar enrere, tornar a mirar escenes...).

Com a cosa positiva crec que és un film amb una excel·lent ambientació. Música emotiva, fotografia extremadament expressiva a través d'una permanent obscuritat, pluja incessant, eficaç caracterització física dels personatges a través del maquillatge (m'encanta la imatge de Daryl Hannah), vestuari, etc. Tot això forma un molt bon conjunt.

Potser el que li he trobat a faltar és un major desenvolupament de l'interior dels personatges. Crec que els quatre personatges principals de la pel·lícula són personatges amb molta més volada i que podien haver donat molt més de si. No m'hagués sobrat mitja hora més de film si hagués servit per a desenvolupar més els personatges.

D'altra banda, no he tingut la sensació d'estar davant d'un film de ciencia ficció. Més aviat m'ha semblat una barreja del cinema negre clàssic dels any 40 i del cinema catastrofista dels anys 70 i 80.

Per últim, és evident que "Blade Runner" ha estat una pel·lícula absolutament influent en el cinema posterior. Sense anar més lluny, crec que pel·lícules com "El caballero oscuro" i moltes d'altres posteriors a "Blade Runner" serien diferents si no hagués existit aquest film de Ridley Scott.

S'apaga l'estrella de Tony Curtis. Visca el cinema!

2010-10-03T11:53:00.004+02:00

El cinema és art, és entreteniment, és mitologia, és emoció, són imatges, són sentiments, és història. El cinema és gran, molt gran.

I què és el que el fa gran? Doncs no ho sé, no crec que es pugui definir. Però hi tenen una gran importància els símbols, els mites. Aquelles imatges que perduren en el temps, passi el que passi. Aquelles imatges que queden en la memòria col·lectiva, i que quan les recuperes, recuperes un somriure, recuperes una emoció, un record, fins i tot una pell de gallina. Quantes emocions recupera una imatge amb Marilyn Monroe i Tony Curtis a la gran "Some like it hot"!

L'estrella de Tony Curtis ha deixat de brillar aquesta setmana. I un comença a estar cansat que se'n vagin els més grans. Però la gran màgia del cinema és que és capaç de vèncer a la llei de la vida (i la mort), perquè ens permet veure les estrelles fins i tot quan s'han apagat.

Així que, espero que el gran Curtis es trobi, allà on sigui, amb els seus companys de viatge. Amb Marilyn, amb Billy Wilder, amb Jack Lemmon, amb Walter Matthau i amb tants d'altres. Mentrestant, aquí, continuarem gaudint de la seva estrella.

Adéu al director de "Bonnie & Clyde"

2010-10-03T11:47:00.002+02:00

Qui més qui menys, té alguna pel·lícula que d’alguna manera el fa apassionar pel món del cinema. A mi, quan era petit, va haver-hi tres pel·lícules que em van impactar. Una era “El golpe”, una altra “El tercer hombre” i, la tercera, “Bonnie and Clyde”, dirigida per Arthur Penn, que ha mort aquesta setmana.

Segurament no estava entre els grans mestres de la direcció cinematogràfica. Però pel·lícules com “La jauría humana”, “Pequeño gran hombre” o la citada “Bonnie and Clyde”, el situen en un lloc destacat del món del cinema.

Aquí teniu els últims minuts de “Bonnie and Clyde”, amb una darrera escena simplement espectacular.

Tancat per Vaga General

2010-09-29T00:00:00.000+02:00

La Llanterna Màgica farà vaga

2010-09-27T21:22:00.003+02:00

La Llanterna Màgica farà vaga el proper dimecres. Espero que tu també.

Entre les coses que es podran fer aquell dia, per exemple, hi ha recuperar una de les grans obres mestres del cinema mut: La vaga, de Sergei Eisenstein.

Ha mort Claude Chabrol

2010-09-12T11:52:00.003+02:00

Ens ha deixat un dels mestres, un dels referents de la Nouvelle Vague. Claude Chabrol.

Ell mateix deia que "escriure un llibret sobre un cineasta és infinitament més inútil que tornar a veure les seves pel·lícules". Així que us deixo amb un fragment de "Les bonnes femmes" (1960), la seva millor pel·lícula, segons el propi Chabrol.

"You will meet a tall dark stranger" ni una cosa, ni l'altra

2010-09-05T20:17:00.006+02:00

Com a prèvia a parlar de la darrera pel·lícula de Woody Allen, una reflexió certament inútil: es critica que Allen faci una pel·lícula cada any. És la seva feina, no? Vull dir que, igual que la majoria dels mortals, Woody Allen treballa. I si treballes cada dia, per què no fer una pel·lícula per any?

Feta aquesta reflexió sobrera, em centro en "You will meet a tall dark stranger". D'entrada, dir que aquest film no es troba entre els millors de Woody Allen. Segurament no està ni entre el seu top ten. Segur. Tampoc està entre les pitjors. De totes maneres, ni una cosa ni l'altra volen dir res. Perquè entre "Manhattan" i "Vicky Cristina Barcelona" hi ha tot un univers allenià on anar situant cadascuna de les seves pel·lícules.

Els que em seguiu una mica, sabeu que sóc de l'opinió que el millor Allen és el de finals dels 70, amb pel·lícules com "Manhattan" o "Annie Hall". I sabeu que mentre que amb "Vicky Cristina Barcelona" em donava la sensació que la capacitat de sorpresa del novaiorquès s'havia esgotat, amb "Whatever works" vaig creure que s'havia recuperat l'Allen més autèntic. Amb "You will meet a tall dark stranger" m'ha donat la sensació, com dir-ho, que ni una cosa, ni l'altra.

L'estructura és molt alleniana. La presentació gairebé per capítols dels personates que faran arrencar la història és molt coneguda. I les seves pors, que seran el que faran moure l'acció, són pors que no ens sonen a del tot noves. Tot i que jo crec que sí hi ha una certa novetat. I és que a mi m'ha donat la sensació que s'emfasitza molt la reflexió sobre la vellesa i sobre la mort. I això, crec, pot ser una conseqüència del camí que porta Allen cap als 80 anys.

A la presentació típica dels personatges, s'hi uneix un altre recurs típic de Woody Allen: la veu en off que actua com a narradora. És un recurs que Allen ha utilitzat molt i que en ocasions ha estat desastrós (cas de la ja citada "Vicky Cristina Barcelona") i que en ocasions ha estat molt eficaç (cas, tot i que no és exactament una veu en off, de la també citada "Whatever works"). En aquest cas, ni una cosa ni l'altra.

Les interpretacions tampoc sobresurten. Ni per bé, ni per mal. Ni una cosa, ni l'altra. Són simplement solvents (cosa que, dit sigui de pas, no és poc).

En definitiva, tot plegat, ni una cosa, ni l'altra. I tot i que continuo creient que a Woody Allen se li pot exigir més, també és cert que, de tant en tant, hem de donar una treva i saber valorar en la justa mesura a un director que en els seus 45 anys al darrera de la càmera ens ha regalat films com "Manhattan", "Annie Hall", "La rosa porpra del Caire", "Misteriós assassinat a Manhattan", "Bales sobre Broadway", "Match Point" o la poc valorada "Cassandra's dream".

Nota de "You will meet a tal dark stranger": aprovat alt.

"Lope", una superproducció fallida

2010-09-05T19:28:00.001+02:00

"Lope" és una superproducció hispano-brasilera, amb un pressupost elevadíssim (12 milion d'€), amb unes pretensions comercials suposo que molt ambicioses, però amb un resultat, al meu entendre, ben fluixet.

Un guió que fa aigües en moltes ocasions. Esdeveniments precipitats que denoten, o bé que hi ha hagut talls importants en el metratge final o bé, realment, que estem davant d'un text mal construit.

Un estol d'estrelles del cinema espanyol (Leonor Watling, Pilar López de Ayala, Alberto Ammann, Juan Diego, Luis Tosar), sense que cap d'ells, ni el gran Luis Tosar, arribi a destacar en absolut.

Una producció bona, això sí. El vestuari, maquillatge, escenografia, etc., són realment atractius. I és que d'alguna cosa han de servir els 12 milions d'euros.

Nota de "Lope": Suspès

Article publicat a Cinèrgia.net

Ja s'acosta...

2010-08-28T12:20:00.000+02:00

Ja s'acosta el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2010...

"Le refuge" o la complexitat de fer petites pel·lícules

2010-08-27T10:34:00.000+02:00

En un post recent us comentava que pel·lícules com "Nothing personal" reflecteixen el tipus de cinema que, actualment, més m'atrau. Vaig anar a veure "Le regufe" (traduïda aquí com "El meu refugi" o "Mi refugio") amb el pressentiment que em trobaria davant d'una pel·lícula d'aquest estil. I, en part, és així. O, com a mínim, crec que el director d'aquesta pel·lícula així ho vol. Però el resultat no és reeixit.

Les dues pel·lícules tenen un plantejament molt semblant: La convivència de dues persones, unides per l'atzar o pel destí, en un espai reduit i en circumstàncies més o menys tràgiques o problemàtiques.

La diferència entre les dues pel·lícules ens porta a veure la gran importància que té una bona construcció dels personatges. "Nothing personal" ens presenta uns personatges sobre els quals no en sabem, ni en sabrem, pràcticament res. "Le refuge", en canvi, ens ofereix dos personatges sobre els quals sí que en sabrem alguna cosa i sobre els quals n'anirem sabent més durant el film. Però, paradoxalment, malgrat aquest major coneixement dels personatges de "Le refuge", la parella de "Nothing personal" és infinitament més potent. La relació entre ells, els diàlegs i silencis plens de significat, l'evolució interna que pateixen durant la pel·lícula, fan avançar la història malgrat que, com deia abans, acabi el film sense saber massa més del que sabiem al principi.

En canvi, a "Le refuge" els personatges (que d'entrada són personatges que poden tenir un gran potencial) no evolucionen, no tenen excessives contradiccions internes, no tenen conflictes suficientment potents com per a què guanyin interès. I això, en una pel·lícula en la qual l'eix central, o únic, és la relació entre dos personatges i la seva evolució, és fatal.

No dic que sigui una mala pel·lícula, perquè segurament no ho és. Però sí que és un exemple de potencial poc aprofitat i del fet que, malgrat que sembli el contrari, fer pel·lícules petites i intimistes és, segur, molt complicat.

Nota de "Mi refugio": aprovat baix

Godard, Coppola... Això és una altra cosa

2010-08-26T11:55:00.000+02:00

Fa uns dies mostrava el meu escepticisme pel fet que Julia Roberts revés el premi honorífic a la seva carrera que s'atorga durant el Festival Internacional de Sant Sebastià. Avui la notícia és, certament, diferent.

I és que s'acaba de saber que Jean-Luc Godard, Francis Ford Coppola, Eli Wallach i Kevin Brownlow (a qui reconec que no coneixia), rebran un Óscar honorífic pel conjunt de la seva carrera. Això és una altra cosa. Només cal mirar el seu currículum per veure que, aquests sí, són uns reconixements merescuts.

Per cert, que Godard rebrà el reconeixement sempre que el localitzin. Perquè sembla que l'Acadèmia de Hollywood està tenint problemes per trobar-lo i comunicar-li la notícia. En la seva línia...

"The girlfriend experience" de Steven Soderbergh

2010-08-23T18:57:00.000+02:00

"Vaya película más mala, en mi vida había visto una película tan mala" ha dit la dona que tenia al darrera quan encara es veien els títols de crèdit del final de "The girlfriend experience". I això ho ha dit mentre jo encara tenia un somriure a la cara del que he gaudit amb la darrera pel·lícula de Steven Soderbergh.

De totes maneres, he de dir que entenc que aquesta pel·lícula pugui no agradar. Perquè el film de Soderbergh és, seguint el propi títol de la pel·lícula, una experiència que Soderbergh s'ha regalat. És una experiència des del principi fins al final. Des d'un principi on pràcticament desapareixen els títols de crèdit, fins una escena de sexe final que et deixa amb un somriure irònic per la seva estranyesa.

És un film d'estructura gens clàssica. Ple de flashbacks i flashforwards que, al final deixen de tenir sentit, perquè al final el que menys importa és la relació temporal de les escenes. Es converteix, així, la pel·lícula en una espècie de mosaic d'escenes que es poden agafar de forma individual o que podrien haver estat ordenades de forma diferent sense que la pel·lícula se'n ressentís. Fer el muntatge d'aquest film ha d'haver estat divertit. Per cert, el muntatge l'ha fet el mateix Soderbergh.

Aquesta estructura en forma de mosaic i altres elements cinematogràfics com per exemple el so (imponent a cops, fred en moltes ocasions) o la manera d'enquadrar poc convencional (plans desenfocats, algun moviment brusc de càmera), fan recordar l'estil de la nouvelle vague francesa que es va dedicar a trencar amb les estructures que provenien del cinema clàssic.

En una de les escenes inicials del film, dos personatges conversen en un restaurant sobre una pel·lícula que acaben de veure. Un d'ells diu que li ha agradat la pel·lícula, que era un film més documental que no pas de ficció, i que li interessava perquè el director estava fent una reflexió sobre la forma del cinema.

Doncs això és, segurament, el que fa Soderbergh amb aquesta pel·lícula. Reflexionar, o experimentar, amb les formes cinematogràfiques. El tema que serveix d'excusa, però que també té el seu interès (i que també ens pot portar a "Vivre sa vie", de Jean-Luc Godard, un dels mestres de la nouvelle vague): la prostitució de luxe i els efectes, interiors, que produeix a la protagonista (interpretada, i de forma més que solvent, per Sasha Grey, una estrella del cinema pornogràfic).

Nota de "The Girlfriend Experience": notable alt

"London River" de Rachid Bouchareb

2010-08-22T17:17:00.000+02:00

Rachid Bouchareb és un director franco-algerià que, amb "London River", toca un tema ben candent actualment: la relació entre les diferents religions que cohabiten actualment al món occidental. I ho fa a través de la història d'una dona anglesa protestant i un home africà musulmà que busquen els seus fills respectius després dels atemptats que es van produir al metro i als autobusos de Londres l'any 2005.

Una molt bona presentació inicial de la situació (una de les primeres escenes en la que es veu el personatge musulmà dintre d'una petita església cristiana ja indica cap on anirà el film), una bona presentació del to (els diàlegs tarden en arribar), i una bona presentació dels personatges (vida quotidiana, silencis...), donen pas a una trama que, tot i estar predestinada d'entrada a un desenllaç fàcil d'imaginar, manté l'interès durant tot el metratge de la pel·lícula.

El tema tractat, l'escenografia austera i una molt bona interpretació dels dos personatges protagonistes, donen un grau d'emotivitat que no sobrepassa mai la línia del sensacionalisme i la llàgrima fàcil en què aquest tipus de pel·lícules poden caure.

Així doncs, molt recomanable.

Nota de "London River": Notable

Article publicat a Cinergia.net

Imatges: Massina, Méliès, mites del cinema

2010-08-22T14:47:00.000+02:00

33 anys sense Groucho

2010-08-20T10:39:00.000+02:00

La meva passió del cinema ve de lluny, de molt lluny. Però si he de situar un dels primers records que tinc a l'entorn del Setè Art, me'n vaig a fa... molts anys. A Cerdanyola. Una sessió doble de molt bon cinema que s'oferia al Casal Parroquial. Ja us dic, fa molts anys. Potser jo en tenia cinc o sis. No ho sé.

Les dues pel·lícules que passaven aquell dia (segurament un dissabte) eren "El golpe" i "Sopa de ganso". Així que us podeu imaginar que la meva mitificació cinematogràfica s'inicia amb personatges com Paul Newman i els germans Marx, amb Groucho Marx al capdavant.

Precisament ahir va fer 33 anys de la mort de Groucho. Aquest geni de la comèdia. Inimitable i insubstituïble. Us deixo, per a què en gaudiu, un fragment de "Sopa de ganso".

Post publicat a Cinergia.net

"Inception" de Christopher Nolan

2010-08-16T11:57:00.000+02:00

Igual que quan vaig fer el post de "Nothing personal" vaig comentar que aquella pel·lícula és un exemple del cinema que més m'interessa actualment, ara he de començar dient que "Inception" forma part d'un gènere cinematogràfic que no és el que més m'interessa ni m'agrada.

Dit això, crec que la darrera pel·lícula de Christopher Nolan és un espectacle, en el sentit més literal de la paraula. I això ni és bo, ni és dolent. El torrent d'imatges, els efectes visuals, el so, són espectaculars. Això és indubtable.

De totes maneres a mi, personalment, la pel·lícula em coixeja força.

Crec que, d'entrada, té un plantejament interessant. Tot i que els arguments amb salts temporals o, com és el cas, amb salts d'espais reals a espais virtuals, no són ja originals, l'inici del film de Nolan a mi em va semblar atractiu. Ara bé, vaig sortir amb la sensació que a la pel·lícula li sobraven ben bé 45 dels 150 minuts de metratge (cosa que, per cert, ja em va passar amb "El caballero oscuro", del mateix director).

Per on em coixeja, no ho sé ben bé. Però sí que assenyalaria algun dubte concret:

- D'entrada, en general, em generen dubtes els guions amb múltiples línies temporals. En aquest cas no són línies temporals, sinó que són línies que fan referència a la realitat o als somnis. El tram final de la pel·lícula arriba a barrejar crec que fins cinc espais diferents. Sempre he cregut que tal nivell de complexitat pot amagar, en realitat, dèficits de l'estructura del guió. No sé si és el cas.

- Una altra qüestió que em vaig plantejar en sortir del cinema és si aquesta pel·lícula s'aguantaria sense les persecucions, explosions, sense edificis que cauen o ciutats que es dobleguen. És a dir, sense eles efectes especials, la pel·lícula tindria interès?

- I també vaig sortir amb la sensació que els personatges no estaven prou explotats del tot. I ha un "heroi" clar, però que no evoluciona massa durant la pel·lícula. I, en realitat, no hi ha cap "anti-heroi" definit. Això, unit a que la resta de personatges tampoc acaben de destacar en excés, a mi em va provocar tenir una distància excessiva amb la pel·lícula.

Dit tot això, em veig incapaç de posar-li una nota a la pel·lícula.

De Gregory Peck a Julia Roberts o la devaluació d'un premi

2010-08-15T09:52:00.000+02:00

Ahir es va saber que enguany Julia Roberts serà guardonada amb el premi Donòstia. Aquest és un guardó que s'atorga durant el Festival de Cinema de Sant Sebastià, i que té un caràcter honorífic. Quan vaig sentir la notícia, sincerament, em vaig sorprendre i vaig pensar immediatament que aquest guardó s'estava devaluant.

Per donar-li el benefici del dubte vaig voler repassar, d'una banda, la filmografia de Julia Roberts i, de l'altra, el llistat de guardonats amb aquest premi honorífic.

El repàs de la filmografia de Roberts va servir per a confirmar el meu escepticisme. No crec que cap de les pel·lícules que ha interpretat fins ara passi a la història del cinema per qüestions cinematogràfiques. En tot cas, sí que hi passaran (el cas de "Pretty woman" és el més evident) per qüestions comercials, que no crec que siguin l'objecte d'un guardó honorífic com aquest.

El palmarès d'actors i actrius que han rebut aquest premi consolida, encara més, la teoria de la devaluació del guardó. Els noms dels vuit primers premiats (el premi es va instaurar l'any 1986), no deixen lloc a dubtes: Gregory Peck, Glenn Ford, Vittorio Gassman, Bette Davis, Claudette Colbert, Anthony Perkins, Lauren Bacall i Robert Mitchum. Res a veure amb Julia Roberts.

Cert és que en el seu origen aquest premi es va instaurar amb l'objectiu principal d'atraure estrelles al festival de cinema i, per tant, per donar-li una major projecció internacional. Però no és menys cert que, pels guardonats que he citat anteriorment, als principis es conjuntava el glamour de les estrelles premiades amb el seu indubtable valor com a actors o actrius. El cas de la Roberts, al meu entendre, és queda només amb el glamour i el negoci.

D'altra banda, potser ens hauriem de plantejar a quina edat algú mereix rebre un guardó honorífic per la seva carrera. Gregory Peck va rebre aquest premi als 70 anys. Glenn Ford als 71, Vittorio Gassman als 66, Bette Davis als 81, Claudette Colbert als 87, Anthony Perkins als 59, Lauren Bacall als 68, Robert Mitchum als 76. Més recentment, Liv Ullmann el va rebre als 69 anys i Max von Sydow als 77. Julia Roberts el rebrà als 43.

Que no es vegi aquest post com un escrit contra Julia Roberts (no em sembla una mala actriu, sinó una més entre les actrius que passaran per la història del cinema sense deixar una petjada especial per la seva interpretació). El que he escrit sobre la Roberts serveix igualment per Antonio Banderas, que va ser premiat amb aquest mateix guardó fa dos anys, o per Matt Dillon que el va rebre el 2006. Aquest post s'ha de veure com una mostra de l'escepticisme que, aquests darrers anys, m'està generant un dels premis principals d'un dels festivals de cinema de més prestigi mundial.